Quan des de Madrid, un ministre, diu “El proceso se ha acabado”, i que “no volveran a repetirlo” em quedo molt preocupat.

Demostra que no han entès res, que no han examinat les raons de la mobilització catalana, que es deprecia la manifestació existent del problema, que no han examinat a fons els efectes i la preocupació que ha generat, que continuen pensant que poden seguir com si res hagués passat i que no tenen cap solució al problema, ni la volen trobar.
I més greu és una expressió amb animus injuriandi, un insult i menyspreu injustificable.

El denominat “problema catalán” existeix i persisteix. Fa anys, ja segles, que existeix i mai, des de Madrid, s’ha volgut afrontar el problema i solucionar-lo. I si creuen que desapareixerà per màgia, estan molt equivocats. La magnitud de la qüestió i l’abast i potència de la realitat catalana ho fa impossible.

Em preocupen molt aquestes manifestacions circumstancials, però sobretot el que amaguen, molt més preocupant.

Fa anys, ja segles, que existeix i mai, des de Madrid, s’ha volgut afrontar el problema i solucionar-lo

Hauria de preocupar als d’aquí i els d’allà. Tant els partidaris de la independència com els unionistes madrilenys. Tant als partidaris de la mà dura, la mà estesa, el diàleg o la confrontació, el cop de puny o la condescendència. El “problema catalán” existeix i persisteix.

El problema existeix. Les enquestes espanyoles ho mostraven de manera ben eloqüent. I un problema greu no passa a ser la preocupació més gran dels espanyols (segons les enquestes oficials) i desaparèixer, per encanteri, sense haver fet cap acció positiva o esmena a la situació. Al contrari, els problemes no resolts, s’enverinen.

Qui pensi que tot pot continuar igual, o és un il·lús, un somiatruites, un inconscient o un cec.

El problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya no és un problema d’ara. FA molts anys que està a la palestra política, amb solucions temporals que sempre es trenquen per una maldestra imposició centralista. Ara podríem recordar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, un nyap de considerables dimensions que ningú vol atendre i esmenar.

Tot problema ha de tenir una solució. Quan això no passa, els problemes s’enquisten i es gangrenen. I els mals reapareixen sense cap necessitat de grans moviments.
El diàleg i la negociació, sempre necessaris, no l’actuació judicial, perquè no suposa cap solució. És sols una manera d’intentar afrontar els problemes (alguns creuen que només cal utilitzar força, la imposició i el menysteniment. Però el diàleg no soluciona els problemes.

El diàleg necessita anar acompanyat de mesures de govern, legislatives, pressupostàries i d’ambientació, d’un clima que s’allunyi del rebuig i del menyspreu.

Els problemes, dient que s’han acabat, no es dissolen, no desapareixen. Els problemes se solucionen amb medicaments, amb profilaxi, amb actuacions, amb mesures polítiques i amb la deguda atenció i examen del problema, amb recerca de solucions possibles i factibles.

Qui digui que “el procés s’ha acabat” demostra, reitero, que no ha entès res, que deprecia la manifestació existent del problema, que no han examinat les raons de la mobilització catalana, que no han examinat a fons la preocupació que ha generat, que pensa  que es pot continuar com si res hagués passat.

El problema català existeix i està aquí, i més enllà de les politiqueries de baix nivell, de tot caire, tipus i orientació, sense cap dubte, estem davant un problema que s’agreujarà, de mica en mica, o de cabàs en cabàs, de manera irremeiable.