La Setmana Santa ha estat sempre una de les grans celebracions religioses catòliques, junt amb Nadal i la Pasqua de Resurrecció.

En aquests dies hem viscut una sèrie d’esdeveniments que resulten, però, molt simptomàtics d’una realitat social que cada cop és més paradoxal i que ens hauria de fer reflexionar.

Per un costat sembla que hi ha, a casa nostra, una petita resurrecció de les processons religioses, a Campdevànol i Camprodon, però  amb propòsits turístics. Aquest any la Congregació de la Puríssima Sang de Ripoll no ha donat senyals de vida.

El fet que la sacrosanta religió hagi anat passant a ser folklore, pot semblar una mostra de civilitat

A la resta d’Espanya la tradició processional religiosa mai ha estat en crisi i, avui forma part, amb les “corridas de toros”, d’una part molt visible de la idiosincràsia espanyola, que per a alguns, amb un gran afany imperialista, engloba a tota la península (menys Portugal).

Però alhora, una exhibició paròdica de la verge andalusa del Rocío a un programa televisiu català ha fet saltar la indignació dels perpètuament indignats contra tot el que no són ells i la seva manera de concebre el món.

Cal tenir present que el fet que la sacrosanta religió hagi anat passant a ser folklore, pot semblar una mostra de civilitat, però deixeu-me dir que resulta una pèrdua cultural d’una magnitud de la qual moltes vegades no som conscients.

La cultura europea està construïda, embastada, recosida, travessada, recautxutada i omplerta de reminiscències religioses cristianes (catòliques, ortodoxes o protestants), fins a un punt tan extraordinari, de la qual estem tan impregnats, que no en som conscients.

Però al mateix temps sorprèn que des d’un dels règims totalitaris més grans i llargs de la història, ara es demani respecte, quan durant segles no en va tenir mai per altres creences. No caldria fer una mica de penitència? Veure i sentir el que varen patir “els altres”. Sempre és bo sentir en la mateixa pell el que varen patir “els altres”.

La tolerància, que moltes vegades és esgrimida i proclamada, moltes vegades és emprada per castigar als “altres”, amb una apel·lació al respecte a les opinions i creences, que resulta especialment sospitosa quan en altres àmbits o situacions (no sols religiosos) no es té cap mirament i tot és vàlid.

La hipocresia (simular qualitats o sentiments que un no té), la ignorància (no saber res i no voler-ho saber) o l’obscurantisme (oposició a la difusió de l’educació i la instrucció), sí que són mals endèmics, que provoquen greus mals.

Per fer una sàtira ben feta cal conèixer molt bé l’objecte d’escarni. I, per tant, a vegades, les mencions a un fet o una creença, encara que sigui amb una mirada crítica o foteta, no deixen de ser un reconeixement.

Quan es deprecia el que s’ignora, llavors sí que estem en un terreny terrible.

Quan no som capaços de practicar allò que prediquem, estem més prop dels “sepulcros blanqueados”, que esmenta Jesucrist als evangelis, que del cel promès.

Quan no som capaços de reflexionar i pensar, de parar esment no a què els altres fan malament, sinó a la nostra actitud, conscient i inconscient, aleshores sí que no estem avançant gaire en la millora de la societat i de les relacions humanes.