Fa unes setmanes, amb l’amic Florenci Crivillé vàrem anar a visitar la remodelació integral del Museon Arlaten, a la ciutat d’Arle de Provença, al sud de França.
Hi havíem estat fa ja bastants anys, poc abans de l’inici de les obres de remodelació i quan encara no havia ni començat la pandèmia que va aturar les activitats arreu.
Per a Ripoll, aquest museu representa una referència inexcusable.

L’estiu de 1930 Agustí Casanova i Marquet, col·laborador de Tomàs Raguer i membre del patronat que regia l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, va viatjar a Arle per visitar el que ell anomena «Museu Arlatem, que jo en diria Museu de la Provença” i encara, més endavant, afegeix «altrament dit Museu del Felibrige» («Mistral i els museus regionals de folklore», article a Scriptorium, juliol i agost de 1930).

Amb aquesta referència vàrem visitar la primera vegada el Museon Arlaten, el museu folklòric que Frederic Mistral i altres (el primer director fou el metge Émile Marignan), varen iniciar a finals del segle xix (1897-1899), començant a recollir objectes i temes folklòrics de la Camarga i de la Provença.

Era el mateix ambient que va generar la fundació de l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, inaugurat el 1929.

Un museu que cal visitar i gaudir. No és pas molt lluny de Ripoll, a unes quatre hores de cotxe

Els diners aconseguits (40.000 francs) per Frederic Mistral amb l’obtenció del Premi Nobel de Literatura del 1904, guanyat ex aequo​ amb un escriptor mediocre com José de Echegaray (quan s’esqueia donar-lo al català Àngel Guimerà), li va permetre comprar l’antic col·legi municipal d’Arle, dels jesuïtes, i realitzar-hi la instal·lació d’un gran museu folklòric dedicat als costums i tradicions d’aquesta zona occitana.

Quan Casanova va recórrer el museu provençal, ja va quedar enlluernat:
«Veiem també dos quadres plàstics que són dues obres d’art insuperables: l’una representa una cambra on hi ha dones vestides a l’estil Arlesià, fent la visita de compliment a una mare-partera [...]
L’altre quadre plàstic representa la nit de Nadal en una masia de Provença, quan l’avi ungeix amb vi cuit els tions de la llar encesa en presència de la família i jornalers que, en actitud recollida, volten a peu dret la taula de Nadal típicament parada. Aquests quadres són indescriptibles”.
Al cap d’un parell d’anys, el museu de Ripoll va dotar-se del diorama dels pastors al pla d’Anyella i, més endavant, de la botiga del clavetaire.

La primera vegada que vaig visitar aquest extraordinari museu, vaig quedar al·lucinat quan vaig veure que les jovenetes que vigilaven cada pis, anaven abillades curosament com a pagesetes arlesianes i camargases.

El Museon Arlaten era una mostra extraordinària de museu folklòric, atapeït d’objectes, curosament ordenats i exhibits. Es tracta sens dubte d’un dels grans museus d’etnografia que hi ha al món.

Quan es va tancar per fer-hi una profunda remodelació, es podia témer per una pèrdua del seu caràcter entranyable.

Les obres de remodelació han estat llargues, amb unes inversions importantíssimes i una moderna ampliació de serveis. Tot plegat, amb uns resultats exemplars. El caràcter del museu hi continua present, però les antigues calaixeres serveixen, dotades amb pantalles digitals, per oferir les informacions de l’ampli fons etnogràfic. El vell caliu del Museon Arlaten continua viu i present. Una posada al dia notable i modèlica.

Però més enllà de la renovada exhibició dels fons, s’ha ampliat, entre altres, amb una secció dedicada als treballs del manteniment ferroviari que es feien a Arle de Provença.

En definitiva, un encert, un museu que cal visitar i gaudir. No és pas molt lluny de Ripoll, a unes quatre hores de cotxe.

Per cert, les vigilants d’ara ja no duen el vestit tradicional de les joves de la regió al segle XIX.