Com és ben sabut, el panorama socioeconòmic del Ripollès, en els darrers temps, ha derivat cap al sector terciari (centrat en el turisme i els serveis). Cada vegada es fa més evident l’impacte del procés de desindustrialització que ha viscut Catalunya de manera general, tant pel que fa a la producció, com a l’ocupació total. Si bé és cert que, des de la nostra comarca, no podem lluitar contra tendències globals d’externalització i deslocalització, sí que podem fer petites accions per amortir-ne els efectes.

El passat industrial tradicional del nostre entorn més proper, per no parlar d’un sector agrari quasi inexistent, ha quedat diluït fins al punt que hi ha una forta dependència socioeconòmica del turisme. Es tracta d’un fenomen no exempt de riscos i desafiaments. En són dos exemples (a) l’estacionalitat de l’ocupació, que fa que les oportunitats de feina es redueixin en temporada baixa, i (b) l’augment del cost de la vida, que fa que els residents locals, en alguns casos, tinguin problemes per accedir a un l’habitatge, que moltes vegades s’acaba destinant a usos turístics.

L’economia local, si només es basa en el turisme, està a mercè de canvis en les preferències de destinació dels turistes o de fluctuacions i crisis econòmiques. Evidentment, per mitigar-ho i trobar la clau de l’equilibri, cal optar per diversificar l’economia local i aplicar polítiques d’habitatge i ocupació sostenibles. Però més enllà d’això, és vital intentar fer accions per reactivar l’activitat industrial en l’àmbit comarcal.

Com garantim que aquests joves, a més de possibilitats d’ocupabilitat, puguin tenir facilitats per accedir a l’habitatge?

Per ser competitius, cal no deixar perdre cap oportunitat. Cal conèixer les necessitats de les empreses existents, però també entendre que cal formar els nostres joves perquè puguin treballar a la comarca (tot i que no és cap novetat, les estadístiques són impactants per la reducció de llocs de treball en l’àmbit industrial que s’ha produït).

Els treballadors i treballadores aporten habilitats i coneixements essencials per al bon funcionament i l’èxit del teixit industrial. Així doncs, cal donar suport a les empreses existents per millorar la competitivitat revisant costos i processos de producció, però, sens dubte, tenint cura dels recursos humans. Només així podrem oferir opcions de futur a part dels joves de la comarca i, segurament, això obrirà la porta a l’arribada de noves empreses.

La Formació Professional Dual és una de les claus de l’èxit. Aquest tipus de formació, que, per exemple, a la nostra comarca, està implantada amb molts bons resultats a la FES, combina la formació teòrica a l’aula amb la pràctica en l’entorn laboral i posa en diàleg el món educatiu i el teixit empresarial.

Sens dubte, hi ha una millora en l’ocupabilitat dels joves, que adquireixen habilitats aplicables directament a l’àmbit laboral. A més, permet evitar desajustos entre les habilitats dels treballadors i les necessitats empresarials (ofereix formació a mida per accedir a entorns on hi ha demanda real d’ocupació).

Convindria, en aquest sentit, revisar les possibilitats a la nostra comarca de trobar espais per desenvolupar aquesta formació. A Campdevànol hi ha espais buits que podrien dedicar-se, per exemple, tenint en compte la proximitat de l’hospital, a implantar possibles formacions professionals afins al camp de la sanitat: la llista és llarga.

Però, com garantim que aquests joves, a més de possibilitats d’ocupabilitat, puguin tenir facilitats per accedir a l’habitatge? La resposta no és fàcil, però encara es fa més complicada tenint en compte la conjuntura actual. La desaparició del projecte de construcció de la FES genera encara més incertesa a l’hora de trobar una possible solució a la problemàtica de l’habitatge en una zona tensada com Ripoll. Segurament no hi ha solucions ideals ni úniques, però d’ara endavant, val la pena pensar de manera estratègica i amb una perspectiva temporal àmplia.

En definitiva, malgrat les aritmètiques electorals complicades, cal pensar en els joves, en la seva formació, en la necessitat de treballar en polítiques actives d’ocupació digna i arrelada al territori per, precisament, autoprotegir-nos del despoblament (agreujat pel problema de l’habitatge) i de la terciarització.

Parlem-ne.