La ciutadania tem a la justícia. La percep lenta, feixuga, obsoleta, incomprensible, amb un munt de papers sobre la taula, tot i que de fa temps, des del Departament de Justícia, s’està donant un impuls de modernització amb l’objectiu de millorar la seva percepció, fer-la més àgil i propera.

Tots els Governs es marquen com un dels objectius principals la implantació d’una nova organització judicial, i consideren prioritari i inajornable establir una nova estructura.

Les noves tecnologies han de ser-hi presents, però com considerem que la millora de la qualitat del servei ha de ser?

Per dur a terme aquesta transformació es vol revertir en un millor aprofitament dels recursos materials i personals, i s’aposta per la implantació de les tecnologies, les quals consideren seran la peça clau del nou sistema. I així, una vegada més el que sembla té per objectiu facilitar l’accés, posa barreres i allunya encara més a qui no té el suport adient per a simplificar l’accessibilitat. Però aquesta situació a qui més pesa és al mateix personal dels diferents òrgans judicials i als professionals del dret: expedients electrònics, signatura digital, digitalització de documents, etc. Tot amb el benentès de substituir de manera progressiva els expedients en format paper, mitjançant la implantació de l’expedient judicial electrònic, quan el cert és que les carpetes continuen estant sobre les taules, dins els armaris, i potser s’acaba complicant encara més el treball del dia a dia. És cert que aquesta necessitat de millora esdevé urgent, però pot ser la urgència és un increment de personal? Millorar-ne les condicions? Les noves tecnologies han de ser-hi presents, però com considerem que la millora de la qualitat del servei ha de ser? Humana o telemàtica?

S’ha de donar resposta eficaç, ràpida i efectiva a les necessitats de la societat del segle XXI, però sense desvirtuar la protecció i defensa dels drets i interessos del personal, professionals i de la ciutadania en general.