Vivim en la cultura del “hate”. Diuen. No és que abans no existissin els comentaris i les crítiques. Els “coti per coti” també feien estralls i corrien amunt i avall a la velocitat de la llum o de les rodes dels carros de l’època. Tant se val. Però hi eren. La diferència és que ara ens han posat a l’abast i de manera gratuïta les plataformes ideals per esplaiar-nos. Tant és així que moltes vegades ja no importa el contingut publicat, sinó l’scroll de pantalla que fem cap a baix per veure els comentaris que ha generat. És un festival de l’humor i del drama. En una publicació de TikTok milers de joves, i no tan joves, hi vomiten les seves pròpies mancances. És igual que es tracti del vídeo més naïf que us pugueu imaginar. Sempre hi deixen el comentari o el GIF demolidor, a tall de punyal, per mostrar el seu desacord.

A X (abans Twitter) la cosa ja esdevé més preocupant perquè la gent es creu que la notorietat de la plataforma dona validesa i credibilitat al seu comentari, que pot ser tan vomitiu com el de l’adolescent que s’ha mofat del tiktoker. Vomitiu però amb més estatus, que diríem.

No perquè el vostre i el nostre referent hagi de passar a ser un periodista que escrivia bé sinó perquè el nostre referent ha de ser la millor versió de nosaltres mateixos

No sé si és que estem buits de missatges, farts de la sobreexposició d’imatges, vídeos i ímputs diversos o mancats de referents. Quan estudiava Periodisme no hi havia xarxes i els referents i els comentaris els anaves a buscar als mitjans tradicionals, on almenys passaven un filtre les plomes que hi deixaven signar o les veus que hi locutaven. Jo poques vegades em perdia una “Contra” d’en Joan Barril a El Periódico. Un periodista que més endavant m’acompanyaria amb la seva veu rogallosa des del seu Cafè de la República. L’escoltava en el trajecte en cotxe cap a casa després de la jornada laboral i més d’una vegada m’havia quedat uns minuts més aparcada ja a destí per acabar d’escoltar algunes de les seves reflexions. El mateix em passava amb algunes entrevistes de l’Islàndia de l’Albert Om.

Però si me n’he de quedar amb algun de referent, és amb l’estimat i enyorat Carles Capdevila. No em perdia ni una de les seves columnes diàries a l’ARA. El d’Hostalets de Balenyà la clavava sempre, amb els seus comentaris realistes sorgits de la quotidianitat. Articles sobre l’educació i la criança, un dels seus temes preferits; la professió o, els últims anys de la seva vida, sobre la malaltia i la sanitat. Per mi eren com unes píndoles diàries necessàries per ajudar-me a posar els punts sobres les is de molts àmbits amb clarividència, sentit comú i, sobretot, amb ironia i sentit de l’humor.

Capdevila era crític i molt amb els sistemes que ens envoltaven i que no acaben de funcionar, però ho era amb estil i amb argument sensat. També era capaç de lloar allò que funcionava, encara que fos enmig del desastre, i hi posava una mirada única. Quan el meu germà va emmalaltir de càncer, el mateix que se’l va endur a ell, vaig trobar confort moltes vegades recordant les seves reflexions sobre les infermeres, els metges i la mateixa malaltia. I creieu-me que, a partir d’ell, m’ho intento mirar tot des d’un altre prisma, allunyat al màxim possible de tota negativitat.

Un dels missatges que ens va deixar, quan ja sabia que se n’estava anant, era el de “Diguem-nos coses boniques”, títol d’un article seu del 2017 (el podeu recuperar només de posar el nom al cercador), escrit poc abans de morir el mateix any. El va redactar conscient que de “haters” el món ja n’era i n’és ple i que, de vegades, només cal donar una petita volta a una cosa per veure-hi la part lluminosa. I que aquest dir-nos coses boniques comença per dir-nos-les a nosaltres mateixos, sense ensabonar-nos, però essent conscients que cada dia n’hi ha de coses bones. Entre d’altres, el fet de poder-se llevar, respirar, anar a treballar, veure créixer els nostres fills, riure amb els amics... i, en definitiva, viure!

Us he de confessar que aquest missatge és el “leimotiv” que podeu veure escrit al meu estat del WhatsApp des que ens va deixar, farà set anys. Hi crec fermament. Adolescents del món, piuladors d’ofici, polítics (ara que vindran unes noves eleccions, cal mencionar-vos a vosaltres també) per què abans de deixar anar un comentari en alguna d’aquestes plataformes que segur que moltes vegades acabeu traslladant fora de la pantalla, no us atureu un moment, i us dieu en veu alta alguna cosa bonica? I no perquè el vostre i el nostre referent hagi de passar a ser un periodista que escrivia bé sinó perquè el nostre referent ha de ser la millor versió de nosaltres mateixos. Així que, estimats i estimades, si us plau, de tant en tant, digueu-vos, diguem-nos coses boniques!