Aquesta setmana, que hem sabut de la mort de Maria Branyas, la persona més vella del món, m’ha vingut al cap el tresor que jo vaig tenir pel fet de poder gaudir en el meu dia a dia dels meus avis i àvies (i fins i tot d’una besàvia) quan era petita. No només m’eren un suport emocional (la seva presència tranquil·litzadora em permetia gaudir de la vida amb una mirada positiva), sinó que compartir-hi espais va tenir un valor educatiu immens per mi.

La vida pràctica sobre la natura en relació amb les plantes remeieres del nostre entorn, la cura dels animals (gats, gossos, cabres...), la cuina tradicional, la música catalana i universal que sonava sempre per casa, la lectura i els llibres, la costura (per a qüestions pràctiques com sargir mitjons, però també per a gaudi com el punt de creu), entre moltes altres coses, són petites joies a les quals vaig tenir accés gràcies a ells. Tots aquests coneixements pràctics de la vida no els pot transmetre totalment l’educació formal.

És un tresor tenir l’experiència de vida dels avis com a element educador indispensable per entendre el nostre entorn i cultura

A més, van ser font de coneixement sobre la meva pròpia història familiar, però també, explicat en la mesura que jo podia comprendre, eren “guardians” del coneixement sobre la història i les tradicions del nostre entorn. No eren poques les vegades que, quan els avis rebien visita a casa, els havia sentit parlar de la vida a pagès o de la guerra.

No vull oblidar, tampoc, que les converses amb ells van ser de gran valor per tal que jo pogués desenvolupar un bon ús del català i que pogués anar recollint, a tall d’exemple, frases fetes que vaig integrar amb naturalitat i que, d’altra manera, no podria haver conegut.

En un moment en què les pantalles i la globalització fan que els referents culturals es dilueixin (les zones comercials de totes les grans ciutats, per exemple, tenen el mateix aspecte i les mateixes botigues independentment del país que es visiti), penso que és un tresor tenir l’experiència de vida dels avis com a element educador indispensable per entendre el nostre entorn i cultura.

En el context educatiu formal, en el qual jo treballo, vaig tenir l’oportunitat de conèixer el projecte MARC, les Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Pels volts de 2017, quan en vaig tenir notícia, un grup de mestres jubilades voluntàries es desplaçava per les escoles catalanes que ho demanaven per explicar contes als infants de primària (a vegades també a joves). Desconec si el projecte encara continua, però recordo que reivindicaven la força educativa de la narració oral i, a més, aquest voluntariat, els suposava una oportunitat de mantenir-se actives. En l'àmbit local o comarcal seria un projecte fàcil d’engegar i que, de segur, comptaria amb voluntaris i voluntàries i escoles disposades a participar-hi.

En poques paraules, no puc deixar de pensar en els meus avis com a font d’afecte, suport i educació. Sens dubte, es tracta d’elements que han generat un pòsit important en la meva personalitat i que, així ho espero, puguin generar un pòsit en el meu fill.

En definitiva, el valor de la vellesa és inestimable. No només en el cas dels avis que tenen nets, sinó per a tots i totes nosaltres, que vivim en una societat apressada, poc donada a la pausa i a la reflexió. Escoltem-los, interactuem-hi: segurament aquesta comunicació intergeneracional pot ajudar-nos a matisar i enriquir la nostra visió del món i a entendre el cicle (dis)continu de la vida.