Les fòbies són una malaltia social ben peculiar. Hi ha fòbies als ocells, a les serps (és el meu cas), a viatjar, als avions i a les aranyes. Hi ha la claustrofòbia i l’agorafòbia, fenòmens antitètics.

Les fòbies són una malaltia psicològica social molt estesa, més del que pot semblar. Com moltes malalties psicològiques, viuen i existeixen entre el desconeixement i l'ocultació.

Com diu una novel·lista canadenca que estic llegint, Louise Penny: “Llevo demasiados años escarbando en el cerebro de la gente y sé que a suficiente profundidad, seguro que encuentras algo incluso en las persones más equilibradas”.

En els darrers temps ha anat creixent la preocupació sobre les malalties mentals. Aquestes estan tan presents en el subsol social que moltes vegades estan especialment amagades o, fins i tot, tenen difícil detecció.

La fòbia racista és una malaltia psicològica greu, ja que afecta les relacions socials d’una societat

Darrerament, els temes de les malalties psicològiques ha començat a surar. Diuen que tres de cada quatre persones som malalts mentals, però cal tenir present que les malalties van des d’un constipat a un càncer.

Podríem parlar de l'anorèxia, com un exemple de malaltia mental que avui ens apareix com un problema i de la qual anem coneixent millor els mecanismes, el seu funcionament i la seva cura.

Una característica bàsica de les fòbies és la seva irracionalitat. Buscar racionalitat a la por a les aranyes o als espais oberts és una feina impossible.

Contra les fòbies no es pot argumentar racionalment. No és possible el diàleg i cercar racionalitat. Hi ha percepcions i relats, però que tenen greus disfuncions moltes vegades amb la dura realitat.

Costa bastant reconèixer les fòbies. Surten i esclaten sense cap mirament, tan profundes i automàtiques, que no s'arriben a detectar, a ser-nos evidents i fer-nos conscients d’elles.

El racisme, més enllà d'argumentacions a posteriori, sobre les dificultats de la convivència, a la necessitat de conviure, a plantejar-nos una regulació o altres plantejaments, parteixen d'una por atàvica a l'altre, al que no coneixes, a la persona que no coneixes o que té costums diferents de les teves, va vestit de manera diferent i practica costums no usuals en el teu món. La por que l’altra t’arrabassi el teu món o el canviï.

Aquesta és la base profunda del racisme. La por al desconegut que apareix i no coneixes. Després, davant d’aquesta por interioritzada, de la qual no som moltes vegades conscients, més aviat inconscients; intentem explicacions racionals, justificatives o justificadores, més o menys afortunades segons els nostres coneixements i espai mental.

El racisme és, però, de base, una fòbia.

La fòbia racista és una malaltia psicològica greu, ja que afecta les relacions socials d’una societat. Estem davant d’una fòbia molt greu, ja que incideix en les relacions humanes.

Davant les fòbies és difícil raonar, és impossible. Amb els racistes no es pot, ni cal raonar. Potser caldria pactar quants psicòlegs i psiquiatres ens cal tenir de guàrdia.

El racisme el podem vestir amb arguments, i aquí la ignorància i la mentida no ajuda gaire, però el racisme té un component originari irracional, que surt de l'estómac i no del cap o del cervell.

Una de les dificultats de les malalties psicològiques és que un dels primers passos pel guariment, es fer-nos conscient que patim una malaltia.

Aquí hi ha una de les grans dificultats de les fòbies i de moltes malalties mentals, també les d’abast psicològic i sociològic. Els racistes no tenen cura, mentre no siguin conscients del seu grau de malaltia, que pot anar d’un constipat a un càncer social.