Havent fet una petita estadística del bestiar de la comarca del Ripollès he trobat (dades de 2020) que ja no hi ha ovelles, cap ovella segons l'estadística oficial, a municipis ripollesos tan relacionats històricament amb elles com Campelles, Ogassa, Pardines, Queralbs, Ribes de Freser, Setcases o Toses.

Estem assistint a la desaparició de les ovelles de les estadístiques ramaderes?

Si estem davant la desaparició de l'ovella com animal domèstic, estaríem davant una fita històrica molt rellevant, simbòlica si voleu.
Xifres més globals ens ho indiquen. A Catalunya a final de segle XX (1999) teníem 870.817 ovelles. Avui, una vintena d'anys més tard (2020), tenim 488.771 ovelles, sols la meitat.

Algunes dades més ens corroboren aquesta dinàmica: A Llívia, que en aquests dies han baixat el bestiar de la Bullosa, tenien l'any 1999, 157 ovelles censades. El 2020, les darreres estadístiques, sols en tenien 41 caps, un nombre testimonial.

Algú pot dir que encara hi ha quasi mig milió d'ovelles, que vol dir que encara en tenim. Però mirem-ho així: Si seguim en aquest ritme, aviat no n'hi haurà.

L'ovella ha estat un dels animals domèstics que fa més anys que conviuen amb nosaltres i està molt especialment lligat a la tradició europea.

Cal preguntar-se si estem davant la desaparició de l'animal que ha protagonitzat una de les grans històries de la ramaderia a Catalunya i a Europa

Quan pobles ripollesos tan relacionats amb les ovelles com Campelles, Ogassa, Pardines, Queralbs, Ribes de Freser, Setcases o Toses, que havien estat plens de pastors, ja no tenen ni un sol cap de bestiar oví, sembla que ens hauríem de començar a preocupar, abans que sonin les campanades a mort.

La domesticació de les ovelles es creu que va tenir lloc al Pròxim Orient, a la Mesopotàmia, cap a 11.000 ane, en el profund Neolític.

Per cert, que animals domèstics com les vaques, les cabres, el porc, galls i gallines, el camell o l'ase també foren domesticats a aquesta part de la terra (Pròxim Orient) que avui sembla tan poc civilitzada.

Amb les ovelles no estem pas davant un animal domesticat qualsevol. L'ovella va ser domesticada com a font alimentària (carn i llet); però ja fa uns 8.000 anys, a l'Iran, es va començar a utilitzar i tractar la llana, encara que molt abans, la pell de l'ovella, ja devia servir per vestir-nos.

El pasturatge de l'ovella té molta servitud. El seu terreny de pastura no es pot encerclar fàcilment amb una cleda o un fil elèctric, un vailet. Els grans animals de peu rodó resulten molt més fàcils de controlar.

Cal preguntar-se si estem davant la desaparició de l'animal que ha protagonitzat una de les grans històries de la ramaderia a Catalunya i a Europa.

La ramaderia i la transhumància ens poden semblar sectors en regressió, no especialment greus, i amb els quals no pensem ni cal pensar gaire, però són elements bàsics dels nostres ecosistemes, de l'equilibri de la natura, tal com la coneixem avui. La ramaderia té un paper fonamental en el control de la vegetació, en la neteja dels boscs, en la creació d'un paisatge.

Dins d'aquest esquema, la necessitat, la conveniència i l'obligació de mantenir la ramaderia, especialment la transhumant, té molts elements que la justifiquen. Hi ha raons econòmiques, ecològiques, físiques i geogràfiques.

Un paisatge com el de l'alta muntanya ripollesa no existiria sense la presència i acció ancestral de les ovelles.

El fenomen de la transhumància no és el mateix sense el paper de les ovelles. Sense l'ovella, els camins ramaders perden el seu més important usuari.

Sabem de la difícil problemàtica que té tota la pagesia, de les dificultats que té tota la ramaderia, de les especificitats de les ovelles, però caldria que algú comences a preocupar-se i establir mecanismes i mesures adequades i correctes.