Podem dir que molts de nosaltres n'estem farts. Rural és un terme filosòfic que sovint s'utilitza com un simple adjectiu per definir un modus vivendi, una manera de fer tradicional, estàtica, estereotipada i conservadora. Una definició caducada que no representa les experiències ni les realitats de les persones que vivim i gaudim de les regions més rurals.

Massa cops s'ha normalitzat i acceptat que el punt de vista urbà, la mirada metropolitana, es consideri com l'única veritat, el model a seguir i l'exemple a envejar. Les comunitats rurals no són regions estancades en les tradicions i actituds del passat, sinó regions menystingudes que, com a autocrítica, han acceptat definir-se com a simples figurants en un relat que no les té en compte.

Per què la reivindicació rural fa dècades que està adormida? Per què hem normalitzat que els nostres territoris i els serveis públics, que han de garantir-nos els mateixos drets que la resta de regions, estiguin infrafinançats i, en massa casos, pràcticament desballestats? Encara no hem entès que les reivindicacions dels nostres territoris no seran escoltades fins que aquest mal endèmic afecti la societat urbana catalana, la considerada important.

Les nostres queixes no són escoltades, però les de la població metropolitana quan ens visita sí que ho són

No és un problema per a la Generalitat que els teus pares hagin d'esperar mesos per una visita mèdica rutinària o que hagin de recórrer desenes de quilòmetres per fer-se una prova sanitària especialitzada. Tampoc és un problema que no puguis desplaçar-te amb transport públic a partir de les 22.00 hores entre dos pobles de la comarca. Tampoc és un problema que els teus fills hagin de desplaçar-se desenes de quilòmetres per anar a classe, mentre cada setmana hi ha incidències a les línies de tren.

Així doncs, què és un problema per a la Generalitat? Que hi hagi problemes per arribar a les segones residències és un problema. Que hi hagi problemes per accedir a les pistes d'esquí és un problema. Que hi hagi dificultats per arribar a les muntanyes a buscar bolets és un problema. Que hi hagi limitacions d'accés als cotxes procedents de zones urbanes és un problema.

Segons la meva simple i segurament errada opinió, la Generalitat només té en compte els problemes que esquitxen les dinàmiques de les famílies metropolitanes, aquelles que ens veuen com un simple jardí, el seu espai d'esbarjo que ha d'estar sempre a la seva disposició. Però, i si ens conjurem per aprofitar-ho?

Volem una millora definitiva en els transports públics interns i externs al Ripollès? Volem que el Ripollès augmenti l'oferta en graus superiors com el d'Integració Social, antigament sol·licitat i denegat pel Departament d'Educació? Volem que es pressupostin accions ambicioses a la comarca, més enllà de les intervencions milionàries a Vallter 2000 i la Vall de Núria?

Si volem tot això, hem de començar a molestar els companys i amics de la ciutat i prendre el relleu dels treballadors de Comforsa, que ens van assenyalar el camí. Si els habitants de les regions rurals ens empoderem, tenim la capacitat i els mitjans per molestar de manera sostinguda en el temps. Sols cal creure'ns la nostra capacitat d'acció i mantenir la reivindicació fins a assolir els objectius com a territori. Les nostres queixes no són escoltades, però les queixes que pugui elevar la població metropolitana quan ens visita sí que ho seran. Sempre és important millorar la seva experiència.