Hi ha moments de la vida en els quals convé parar-se a pensar en com invertim el temps i en què l'invertim. En la societat actual, paradoxalment, la recerca de la tranquil·litat ha esdevingut una lluita constant. La tranquil·litat és, o hauria de ser, un dret, no un privilegi. I això és especialment preocupant perquè els nostres infants es veuen arrossegats per l'espiral de la pressa del món adult. La pressió econòmica, social i de l'espai digital ha accelerat els ritmes i els han convertit en una cursa frenètica en el marc d'un sistema que dona prioritat a la hiperproductivitat per sobre del benestar personal.

En el cas dels infants, sentir frases com “m'avorreixo” hauria de ser un regal. Moltes vegades els pares tendim a intentar omplir-los aquests buits perquè la inactivitat és, socialment i de manera força generalitzada, sinònim de fracàs. Ben al contrari, donar espai als infants per a la reflexió o la creació també és un element fonamental.

El capitalisme ha convertit la tranquil·litat en un bé escàs. Per a moltes persones, la recerca d'una vida més pausada implica renunciar, per exemple, a l'estabilitat econòmica. Per sort, cada vegada més, i tenint en compte que s'ha arribat a límits insospitats d'estrès i malestar emocional, hi ha opcions de treball flexible o jornades laborals compatibles amb el benestar personal.

Cadascú ha de decidir com viure, però també és fonamental reclamar transformacions en l'àmbit sistèmic: cal una conciliació laboral veritable que permeti prioritzar la qualitat de vida

Davant d'aquesta realitat, penso que cal apostar per una vida més conscient i aprendre a posar límits, prioritzar el benestar mental i redescobrir la senzillesa. Hem de ser model per als nostres infants (no sempre ho aconseguim, tot i que sabem que és imprescindible), hem d'aconseguir desconnectar de pantalles i recuperar la presència en el moment present a tall de resistència contra un sistema que ens vol sempre ocupats. No és només un repte individual, sinó col·lectiu.

Cadascú ha de decidir com viure, però també és fonamental reclamar transformacions en l'àmbit sistèmic: cal una conciliació laboral veritable que permeti prioritzar la qualitat de vida. Un altre gran obstacle per assolir la tranquil·litat és la sobrecàrrega d'informació. Estem immersos en un flux constant de continguts, moltes vegades superflus (especialment si provenen de xarxes), que ens saturen les 24 hores del dia. I la saturació, a més d'atabalar, ens fa infeliços. La incertesa, el neguit i la tensió constant ens fan vulnerables davant d'una realitat canviant i, sovint, incerta.

En resum, cal que els adults aprenguem a avorrir-nos per ensenyar els infants a saber avorrir-se. En un món d'estimulació constant, els sembla impossible, ja de ben petits, no disposar constantment d'una pantalla que els entretingui i els doni una recompensa immediata. A més d'afavorir, com dèiem, la creativitat i la reflexió, el fet d'estar desocupats en un moment concret ajuda a tenir la capacitat de gestionar el temps de manera més autònoma.

En el nostre entorn més proper, el Ripollès, gaudim d'espais lliures d'estímuls. Tenim un entorn natural privilegiat. Cal no tenir por de trencar amb la dependència tecnològica i aprendre a viure la calma, reduir la velocitat, filtrar la informació que consumim i apostar per un model de vida més equilibrat.