Hi ha expressions que travessen generacions, “Dona de pedra picada” n'és una. La diem amb admiració, amb nostàlgia, amb una mena de respecte que arrossega silenci i força a parts iguals. Parlem de les nostres iaies, de les besàvies, de les veïnes que van sostenir la vida mentre el món girava d'esquena a la seva existència. I no, no és una frase feta qualsevol. És una veritat carregada de memòria i de deute.

Gran part d'aquelles dones van viure marcades per l'absència de veu. No decidien gairebé res. Però mentre el món masculí escrivia les normes, elles feien que la vida continués. Criaven, cuidaven, netejaven, collien, cosien, callaven. I ho feien amb una dignitat que avui ens costa d'entendre. La seva força no era triomfalista, era d'arrels profundes i de silencis llargs.

No obstant això, sota aquella aparença resignada hi bullia una potència que hem heretat sense saber-ho. La capacitat de resistir, de sostenir l'invisible, de fer xarxa en el més petit gest. Eren líders domèstiques, polítiques de la quotidianitat, activistes de la supervivència. I si avui les dones tenim veu, drets i espai públic -encara que sigui de manera imperfecta-, és en part perquè elles, amb la seva persistència muda, van obrir escletxes.

Però aquest homenatge no pot ser només nostàlgic. Ha de ser també una sacsejada. Perquè, què n'hem après realment d'aquelles dones? Hem deixat enrere alguna cosa massa de pressa? En nom del progrés, correm el risc d'oblidar que moltes feines invisibles continuen recaient sobre les dones, ara amb el pes afegit de voler arribar a tot, ja que la cura, l'escolta, la gestió emocional o el compromís amb el bé comú continuen sent tasques femenines no remunerades.

Dones com ella són el fonament amagat sobre el qual hem construït tot el que som. No podem deixar que la seva empremta s'esborri

I sobretot, què els hi devem encara? Els hi devem reconeixement, sí. Però també els hi devem justícia. Les seves vides no poden quedar reduïdes a una postal entranyable. Cal revisar les narratives, posar noms i cognoms, fer lloc a la seva veu en la història col·lectiva. Fer que la seva memòria serveixi per transformar el present. Per sort, hi ha iniciatives que fan justament això: posar llum allà on abans hi havia silenci. A Sant Joan de les Abadesses, el passat dissabte, les dones del safareig van ser homenatjades al mateix espai on van passar hores i hores de feina, confidències i suport mutu. A la fase final del projecte de l'arquitecte santjoaní Francesc Fajula que ha permès retornar la vida a l'espai del Triquet i la Font d'en Roca i reconnectar-lo de nou amb el centre de la Vila, s'han instal·lat unes jardineres amb els noms gravats de desenes de dones que van remullar-se les mans en aquest espai i el SAT Teatre Centre va posar veu i cos amb una actuació que va retornar per uns instants la vida de les nostres avantpassades. Un gest preciós que ens recorda que la memòria històrica també es pot tocar, veure i sentir.

Aquest article també és, humilment, un record per la meva iaia. La meva iaia, la Maria, que va morir fa poc. Una dona discreta, forta, amb un cor enorme, estimada per a tothom i pendent sempre dels seus. Dones com ella són el fonament amagat sobre el qual hem construït tot el que som. No podem deixar que la seva empremta s'esborri.

Fem que aquest llegat no sigui només record, sinó una llavor. Escoltem-les, donem-les-hi veu, visibilitat i recordem-les perquè la seva memòria ens empenyi a construir un futur més just, més igualitari i més digne.