El passat dia 29 de juny va presentar-se al Museu Etnogràfic de Ripoll la tercera edició del llibre de Salvador Vilarrasa, La vida dels pastors, editat per Farell, de Sant Vicenç de Castellet.

Estem davant un text popular, molt citat en tots els estudis etnogràfics i una referència ineludible als treballs del Grup de Folkloristes de Ripoll. És amb el Cançoner del Ripollès i l'altra obra de Vilarassa, La vida a pagès, un triduo de produccions molt remarcable.

Valdria la pena comentar alguns aspectes de tot plegat, però voldria avui girar la mirada cap als pastors, que segurament avui mateix continuen fent la seva feina per les muntanyes i els prats, fent una feina ancestral, callada i anònima.

Han modificat molt la seva actitud davant dels fràgils ecosistemes defugint l'esperit depredador que havia existit en algun temps

Perquè continuen havent-hi pastors. Pastors que fan la seva feina lluny de les pràctiques tradicionals, amb els vailets elèctrics i amb races de gossos que no tenen res a veure amb la pràctica tradicional que el llibre de Vilarrasa retrata.

Aquests pastors d'avui han canviat molt. A vegades van amb jeep o amb moto de muntanya. Compten amb mitjans tècnics com GPS i controladors electrònics. Han de portar un inventari del bestiar amb xips i tots els animals porten matrícula, també els gossos.

Però aquests pastors d'avui continuen fent una feina que es remunta als 7.000 ane, quan els nòmades iniciaren l'agricultura i començaren a domesticar gossos, ovelles, cabres, vaques i porcs.

Avui els pastors tenen una relació molt diferent, en general, amb la natura que els seus predecessors, ja que tenen una especial relació amb els ecosistemes, han modificat molt la seva actitud davant dels fràgils ecosistemes defugint l'esperit depredador que havia existit en algun temps. 

Tenen una relació molt directa, ja que la pateixen molt de prop, amb el canvi climàtic. Viuen en un món que per ells mai ha deixat de ser problemàtic, on cal esforçar-se constant i permanentment.

Recordo que un pastor, al ser preguntat sobre la crisi de la ramaderia i de la pagesia, contestava que ell havia nascut sentint a parlar de crisi i de desaparició. Aquest és el clima mental amb el qual han de viure i, malgrat tot, continuen amb la seva feina callada i constant.

I com passa amb els sectors menys afavorits de la nostra societat, sols en recordem d'ells i fem coses positives per la seva existència quan Déu o sant Pere fan tronar. I alguna desgràcia o maldecap apareix en el despistat món que vivim.

No té gens d'importància que les ovelles estiguin desapareixent del nostre món agrari. Que el gran dinosaure de la transhumància hagi desaparegut de Setcases o Queralbs, per citar dos indrets emblemàtics del món de la pastura tradicional de casa nostra. Res del món de la ramaderia és notícia i continuem parlant de les menoresses a les que ments preclares volen que estiguem atents.

Els pastors, el pastoreig, continua estant aquí, present, inamovible, canviant, sense defallir i molt concret. Cal prestar-hi atenció, per justícia i perquè té elements que encara avui ens són necessaris, els necessitem i necessitarem.