He llegit recentment un article molt pertinent publicat a El Mundo el 10 de febrer de 2026, signat per Fabián Mohedano i titulat Digitalizar el país… y apagar las pantallas. La paradoja de querer una economía digital mientras educamos a una generación en la desconfianza hacia lo digital. Estem davant d'una reflexió honesta sobre una contradicció que es fa present de manera reiterada en tots els debats educatius actuals: mentre des d'instàncies polítiques se'ns insisteix que hem de ser una economia digital innovadora i competitiva, també s'estén un relat que identifica els entorns digitals com un perill del qual cal protegir els joves (Mohedano, 2026).

Mohedano planteja aquesta contradicció: no es pot aspirar a liderar la transformació digital del país i alhora educar les noves generacions en la desconfiança cap al món digital. Es tracta d'una incoherència que, més enllà de les polítiques educatives, deixa en fals la gestió que es fa a les llars de qüestions com l'ús dels telèfons mòbils. Per naturalesa, la tecnologia no està connotada ni positivament ni negativament: el factor determinant és l'ús que se'n fa i la capacitat crítica de l'usuari. Hi ha, doncs, un problema d'alfabetització digital.

El veritable repte no és apagar les pantalles, sinó ensenyar a utilitzar-les amb responsabilitat

La resposta a una qüestió tan essencial no pot ser la prohibició unilateral perquè si el futur passa per la necessitat de ser ciutadans digitals competents en entorns tecnològics, prohibir connota negativament d'entrada la tecnologia. Si no s'ensenya competència digital i no hi ha una coherència d'ús (bona part del dia a dia dels adults va acompanyat de l'ús del telèfon) no té sentit apartar els joves de les xarxes. En poques paraules, es controla, però no es prepara per a una cosa que formarà part del seu dia a dia. 

Si bé la regulació no és dolenta (hi ha riscos evidents), no s'ha de fer des de la por. S'ha de fer amb una estratègia educativa de base. En aquest sentit, la tesi de Mohedano (2026) és clara: si volem ciutadans capaços de liderar la transformació digital, no podem educar-los com si el món digital fos un entorn advers.

Un altre element preocupant és la improvisació en política educativa. Sovint es prenen decisions sobre l'ús de dispositius en resposta a pressions o alarmes puntuals, sense reflexió pedagògica profunda ni un pla d'alfabetització digital ben estructurat. La regulació no pot basar-se en cops d'efecte sinó en una planificació acurada.

La regulació de les xarxes socials és, doncs, una necessitat en un entorn globalitzat, però regular tard i malament —des de la improvisació o de manera punitiva— no resol el problema. El veritable repte no és apagar les pantalles, sinó ensenyar a utilitzar-les amb responsabilitat. 

Mohedano, F. (2026, 10 de febrer). Digitalizar el país… y apagar las pantallas. La paradoja de querer una economía digital mientras educamos a una generación en la desconfianza hacia lo digital. El Mundo.