Hi ha anys en què el 8 de març arriba amb un significat especial. Aquest any, a Sant Joan de les Abadesses, arriba amb un nus a l'estómac.

La mateixa setmana del 8M hem conegut dues agressions sexuals al nostre municipi. Dos fets que ens sacsegen, que ens indignen i que ens obliguen a mirar-nos al mirall com a societat.

Per què el 8M no és només una data simbòlica ni un exercici de memòria històrica, és també una pregunta incòmoda sobre el present: fins a quin punt les dones podem viure amb llibertat i seguretat en el nostre dia a dia?

Durant massa temps la resposta que com a societat hem donat ha estat posar el focus en les dones: protegeix-te, no vagis sola, vigila per on passes, evita segons quins carrers, etc.

Aquests dies, a més, no puc evitar fer-me aquesta pregunta des d'un lloc molt personal. Estic embarassada i espero una filla. I, com moltes mares o futures mares, penso en el món que li tocarà viure: si podrà caminar tranquil·la pel carrer, si podrà tornar sola a casa sense haver de mirar enrere, si haurà d'aprendre, com han fet tantes dones abans que ella, a vigilar, a prevenir o a limitar-se.

per què encara hi ha homes que es creuen superiors i ens volen fer mal?

Però la pregunta que realment ens hauríem de fer és una altra: per què encara hi ha homes que es creuen superiors i ens volen fer mal?

Les agressions sexuals són una de les taques més fosques de la nostra societat. Són un problema de cultura, de valors i de convivència. Tenen a veure amb com eduquem, amb què tolerem i amb què acabem normalitzant, i també amb la responsabilitat col·lectiva de no mirar cap a una altra banda.

Aquest 8M no el visc només com una dona, sinó també com una futura mare i tinc molt clar què vull per a la meva filla: que creixi en una societat on no hagi de tenir por, on pugui ocupar l'espai públic amb normalitat i on mai hagi de sentir que la seva llibertat depèn de fins on pot caminar sola de nit.

Que això encara avui sigui una aspiració col·lectiva, quan hauria de ser una normalitat, ens interpel·la com a societat.

Per això el feminisme és necessari. I per això, davant de cada agressió i davant de cada pas enrere, la resposta no pot ser mai la resignació. El feminisme no és només una reivindicació de drets, és també una defensa de la convivència, de la dignitat i de la llibertat de totes les persones.

També com a dona i com a regidora, vull que Sant Joan de les Abadesses continuï sent un municipi segur. Un poble on totes puguem viure en llibertat i on l'espai públic sigui realment de tothom.

Això també vol dir prendre's seriosament la seguretat. Per aquest motiu, des del grup municipal d'esquerra, hem insistit que eliminar el cos de Policia Local comportaria més inseguretat. En aquest cas, malauradament, el pes dels diners i de la situació econòmica han passat per davant d'una qüestió que és fonamental: la seguretat de les persones.

Quan es produeix una agressió cal actuar amb contundència i donar suport a les víctimes, però la responsabilitat d'un Ajuntament també és prevenir, i quan moltes santjoanines percebem el perill i evidenciem el respecte que ens fa caminar soles de nit pel poble, ens hauria de fer reflexionar.

Garantir la seguretat de les persones no és només reaccionar quan passa alguna cosa. És treballar perquè no passi.

La seguretat i la llibertat de les dones no són negociables.