El Patronato Cultural Federico García Lorca convoca aquests dies el I Certamen Literario Cartas a Federico. És difícil imaginar una proposta més actual. Escriure avui a Lorca és escriure-li des d'un món que continua perseguint els mateixos fantasmes que ell va retratar, els de la marginació, el racisme i la por envers aquells que viuen als marges. 

Els gitanos del seu Romancero no són només figures folklòriques. Simbolitzen una comunitat perseguida, vigilada i convertida permanentment en sospitosa. La Guàrdia Civil, que no deixa de representar la societat espanyola del moment, hi apareix sovint com una força freda que s'imposa contra aquells que viuen al marge de la normativa burocràtica o de les convencions socials de l'època. Sota aquesta mirada, és impossible no pensar avui en moltes persones migrants que travessen fronteres, salten tanques o viuen anys sencers sense papers i sota permanent sospita. 

A Poeta en Nueva York, Lorca amplia encara més aquesta denúncia. Els negres de Harlem se situen al costat d'una societat que necessita de la seva feina però rebutja la seva humanitat. A la ciutat dels gratacels, el poeta hi va descobrir el racisme estructural i la deshumanització d'un sistema econòmic que explota mentre invisibilitza. La connexió amb les democràcies occidentals actuals és evident. Les persones migrants ajuden a sostenir sectors sencers de l'economia com el camp, les cures, la restauració o la logística, però sovint només apareixen al debat públic convertides en problema. 

Escriure avui a Lorca és escriure-li des d'un món que continua perseguint els mateixos fantasmes que ell va retratar

El procés extraordinari de regularització que viu Espanya aquests dies posa aquesta contradicció sobre la taula. D'una banda, el procediment reconeix que milers de persones ja formen part de la nostra societat i, per tant, necessiten estabilitat legal. De l'altra, però, continua existint un discurs que presenta la immigració com una amenaça o aquest procediment com un “efecte crida”. Tot això vestit amb un llenguatge pseudo-objectiu que en realitat deshumanitza les persones darrere les fredes estadístiques. Es parla de fluxos, de xifres i percentatges i massa sovint de control, però poques vegades de vides. 

Lorca ens obliga, precisament, a mirar les persones darrere les categories. Els seus gitanos i els seus negres tenen veu, orgull, dolor i dignitat. No són estadístiques. Potser per això la seva obra continua sent tan incòmoda per a alguns, perquè ens recorda que tota societat tendeix a convertir els més vulnerables en culpables de les seves pròpies pors. 

El més preocupant és que aquesta mirada no pertany només als discursos extremistes, com ens agradaria pensar. Sovint apareix disfressada de burocràcia o de falsa neutralitat. Es parla de permisos, expedients i arrelament, però oblidem que darrere hi ha persones que treballen i sostenen famílies aquí i allà mentre intenten construir una vida millor per a ells i els seus. Mantenir-les en la irregularitat no les fa desaparèixer, només les fa més vulnerables a l'explotació i els nega l'accés a drets que la seva contribució al sosteniment de la nostra societat els hauria d'atorgar.

Si avui escrivíssim una carta a Federico, potser li hauríem de confessar que encara no hem après del tot la lliçó. Que els gitanos del seu Romancero i els negres del seu Nova York continuen existint avui sota altres noms, altres marges i altres fronteres. També li podríem dir, però, que encara hi ha qui defensa la dignitat dels qui arriben i qui entén que cap societat es fa més justa convertint els vulnerables en enemics. Potser aquesta seria, al cap i a la fil, la millor carta possible a Federico.