Hi ha llocs que no s'obliden mai. Persones que et marquen per sempre. I clubs que acaben convertint-se en una part de la teva vida. Per a mi, l'Escola de Futbol Sala Ripoll és exactament això.

En aquesta ocasió em ve de gust escriure sobre un club i sobre unes persones que van marcar profundament una etapa molt important de la meva vida durant els més de deu anys que vaig viure a Ripoll.

Els qui em coneixen saben que hi ha un esport que m'ha apassionat des de sempre: el futbol sala. Un esport massa sovint menyspreat o situat injustament a l'ombra del futbol, però que té una essència única. Intensitat, amistat, compromís, passió i sentiment de vestidor. Els qui l'hem viscut des de dins sabem que el futbol sala no només es juga a la pista; també es viu al cor.

Jo vaig tenir la sort de viure des de dins el boom del Futbol Sala Bar La Parra, a Camprodon. El primer club gironí que va arribar a jugar a Primera Nacional a mitjans dels anys noranta. I precisament per això, quan en Ramon Serra i en Juan Avilés em van “enganyar” per sumar-me al projecte del Futbol Sala Ripoll, no vaig poder dir que no.

I quin encert va ser.

Van ser més de deu anys extraordinaris. De fet, molt més que deu temporades. Va ser formar part d'una autèntica família. Poques vegades he vist una passió tan desinteressada i tan autèntica com la que transmetien en Ramon Serra i en Juan Avilés. Tant des de la banqueta com des dels despatxos, van dedicar una part enorme de la seva vida a fer créixer aquest club. Sense buscar protagonisme. Sense esperar res a canvi. Només pel simple amor a uns colors i a una manera d'entendre l'esport i en aquest cas el futbol sala.

L'EFS Ripoll ha tingut la sort de comptar amb molta -i bona- gent que hi ha deixat ànima, hores i il·lusió

I després hi havia la pista. On apareixia aquell altre Ramon, en Ramon Moret, l'etern capità. El jugador que representava millor que ningú què volia dir defensar l'escut del Ripoll. Compromís, lideratge, sacrifici i estima infinita pel club.

Però un club no el construeixen només tres persones. Un club el fan grans totes les mans anònimes que hi passen durant anys. I l'EFS Ripoll ha tingut la sort de comptar amb molta –i bona- gent que hi ha deixat ànima, hores i il·lusió.

Com en Ramon Moret —a qui, sincerament, ja li tocaria algun homenatge—, l'Isi Vargas, en Carlos Vigara i tants i tants jugadors, directius, entrenadors, col·laboradors i amics amb qui vaig compartir moments inoblidables. Alguns de bons. Altres de no tan bons. Però sempre amb una companyonia difícil d'explicar a qui no l'ha viscuda mai.

Qui no recorda aquells sopars dels dijous després dels entrenaments? Aquelles converses infinites. Aquell ambient. Aquella sensació de pertinença.

Amb tots ells vaig viure èxits esportius que mai hauria imaginat: lligues, Copes Catalunya, triplets i experiències úniques portant el nom de Ripoll i del futbol sala català arreu d'Europa, en viatges a Rússia, Bulgària o la República Txeca.

Vivències que costen d'entendre si no les has viscut des de dins.

Per això em genera tanta satisfacció veure, amb el pas dels anys i des de la distància, que les coses s'han fet bé. Que aquell projecte no només no s'ha perdut, sinó que ha crescut. Primer consolidant el primer equip i després construint una estructura de base que en aquella època semblava gairebé impossible.

Aquella idea de club que tant defensava en Juan Avilés es va acabar fent realitat amb la creació de l'Escola de Futbol Sala Ripoll. Una estructura sòlida, amb identitat i mirada de futur.

Fa poques setmanes es va retre un sentit i merescut homenatge a en Juan Avilés. Un reconeixement que arribava després de molts anys de dedicació silenciosa i imprescindible. Però aquest homenatge també podria fer-se extensiu a en Ramon Serra, en Ramon Moret i a tantes i tantes altres persones que han format part d'aquesta història i que van creure cegament en un projecte que avui continua plenament viu.

Segurament es troben a faltar moltes d'aquelles persones. És inevitable. Però el més important és que el club continua. Que les noves generacions se'l fan seu. Que hi ha nens i nenes que avui vesteixen aquesta samarreta amb la mateixa il·lusió amb què tots els que els van precedir la van vestir.

I això és, al cap i a la fi, el veritable triomf d'un club.

Per tot plegat, cada vegada que miro una fotografia d'aquella època, o recordo algun partit, algun viatge o algun sopar de vestidor, sento orgull. Orgull d'haver pogut posar el meu petit granet de sorra en aquesta història. Orgull d'haver ajudat, d'una manera o altra, a portar el nom de Ripoll arreu.

Perquè hi ha clubs que passen.

I després hi ha clubs que et queden per sempre dins del cor.

EFS Ripoll. Molt més que futbol sala.