Un científic de renom (cosmòleg, astrofísic, d'aquells que es desperten al matí pensant en l'expansió accelerada de l'univers i es van a dormir amb les equacions de Friedmann al cap) es troba en una tertúlia televisada davant d'un terraplanista confés. El científic, amb la paciència pròpia de qui ha explicat la mecànica orbital a estudiants de primer curs durant vint anys, comença l'argument que Eratòstenes ja va resoldre al segle III aC amb un pal i una mica de trigonometria de pa sucat amb oli: que a l'hemisferi nord es veuen unes constel·lacions, a l'hemisferi sud unes altres, evidència geomètrica irrefutable de l'esfericitat del planeta.

El terraplanista l'interromp. Ni s'immuta, ni parpelleja, ni mostra cap senyal d'aquell conflicte intern que hauria d'acompanyar la confrontació d'una creença amb un fet. Amb aquella placidesa esglaiadora de qui ha trobat la pau interior en la ignorància militant, diu simplement que les estrelles no existeixen. Fi del debat. El científic es queda un moment amb la boca oberta, com un peix que ha perdut l'aquàrium per resolució administrativa, perquè quan el teu interlocutor nega la premissa de base i arrasa el tauler d'escacs proclamant que els escacs no existeixen, no hi ha rèplica possible, cap argument lògic, cap equació diferencial, cap observació empírica no pot perforar un blindatge construït amb ciment d'estupidesa voluntària. Com deia Asimov, la violència és l'últim refugi de la incompetència.

Ara bé, m'he equivocat de tertúlia? O potser no, perquè el terraplanista polític viu entre nosaltres, votant i actiu, no en cap fòrum de conspiranoics de segona fila sinó en qualsevol bar, sopar familiar o fil de xarxes socials on la indignació s'expressa en majúscules i els arguments brillen per la seva absència. És aquell seguidor acèrrim del partit altament corrupte que, davant de qualsevol evidència, per aclaparadora que sigui, activa el mateix mecanisme neuronal que el negador d'estrelles. Posem un cas hipotètic i gràfic: pillen el líder amb un infant mort al maleter del cotxe i les mans plenes de sang, les càmeres ho han gravat tot, hi ha ADN, empremtes digitals, geolocalització del mòbil i fins i tot un X seu des de la mateixa ubicació, i la resposta del votant fidel és automàtica i perfectament previsible, perquè ell ja sap que és una conspiració, que tot és un muntatge, que els mitjans estan comprats, i com a remat final, invariable com la constant gravitacional de Newton, afegeix que ja veuràs quan arribi la dreta.

Hi ha una cosa que el terraplanista i el votant acríticament fidel comparteixen, i és la certesa inamovible que la realitat és una opinió i que la veritat és allò que la tribu decideix que és veritat

Les estrelles no existeixen. El cadàver tampoc. I aquí arriba l'argument estrella, el comodí nuclear, aquell espantall de temporada que es treu del calaix cada vegada que algú té l'audàcia de demanar explicacions sobre una comissió opaca, una licitació adjudicada a dit o una mariscada finançada amb diners públics. El nazisme. Convé definir el terme amb rigor, perquè com suggeria Asimov, el primer pas del pensament racional és la precisió del vocabulari. El nazisme va ser un règim totalitari que va instaurar a Alemanya entre 1933 i 1945 un sistema d'extermini industrial sense precedents. Les lleis de Nuremberg van privar de drets civils milions de persones per raons de raça, i els camps d'Auschwitz, Treblinka i Sobibor van assassinar de manera sistemàtica i industrialment planificada sis milions de jueus i milions d'altres persones (gitanos, discapacitats, dissidents, homosexuals, qualsevol que no encaixés en el projecte eugènic d'aquells descerebrats uniformats). Quan avui s'aplica aquesta etiqueta a qualsevol discrepant, la paraula perd el pes moral que hauria de tenir i, el que és pitjor, banalitza un dels crims més monstruosos de la història, convertint sis milions de morts en una arma retòrica de tertúlia de diumenge. No val un rave.

L'argument definitiu, aquell que suspèn qualsevol debat com qui talla la corrent d'un edifici sencer, és el de la dreta que ve. Ve la dreta. Ve l'ultradreta. Ve l'extrema dreta. Frase polivalent, omnidireccional, reutilitzable ad infinitum. No cal respondre l'argument de l'oponent, no cal desmuntar cap dada, no cal rendir comptes de res, n'hi ha prou d'activar l'alarma apocalíptica perquè els fidels tanquin files, mentre les comissions opaques segueixen el seu curs impertorbable, les mariscades es paguen soles i l'entropia del sistema es manté estable gràcies a la lubricació constant de la corrupció normalitzada.

Hi ha una cosa que el terraplanista i el votant acríticament fidel comparteixen, i és la certesa inamovible que la realitat és una opinió i que la veritat és allò que la tribu decideix que és veritat. El principi d'incertesa de Heisenberg estableix que no es pot conèixer simultàniament la posició i el moment d'una partícula subatòmica, però almenys Heisenberg tenia la decència d'admetre la incertesa com a propietat fonamental de la naturalesa, no com a coartada. Els nostres terraplanistes polítics no admeten cap incertesa, ells saben sempre que les estrelles no existeixen, que el cadàver és fals i que la dreta és a punt d'arribar, i si algú els porta proves en contra, és que són falses.

I és que, al cap i a la fi, en un món on les estrelles no existeixen, el cadàver del maleter és innocent, el nazisme és qualsevol cosa que molesti i la dreta sempre és a punt d'arribar com un tren que mai no surt de l'estació, la lògica, la ciència i la decència intel·lectual no valen un rave i l'única sortida raonable que li queda al científic esgotat és recollir les seves equacions, apagar el micròfon davant de la cara perplexa del presentador i anar-se'n a casa a mirar les estrelles, aquelles que, contra tot pronòstic, tota resolució política i tota tertúlia televisada, segueixen existint impertorbables a milers d'anys llum, brillant amb aquella indiferència còsmica que un dia, quan ja no quedi cap terraplanista ni cap polític corrupte sobre la superfície d'aquest planeta esfèric, continuaran il·luminant el buit de la nostra imbecil·litat.

Rock me mama.