Tinc la gran sort de compartir camí amb una rara avis, una espècie única en perill d'extinció l'existència de la qual, avui en dia, és un fet gairebé extraordinari. La vaig conèixer quan fèiem 6è d'EGB, en un curset de natació a la piscina municipal de Ripoll. La connexió va ser instantània i des d'aleshores vam iniciar el bonic camí de l'amistat que, com tot camí, ha tingut pujades i baixades, corbes obertes i tancades, alguna pedra però, sobretot, moltes, moltes més flors que males herbes. 

Aquesta bona amiga va decidir fa molts anys dedicar part del seu temps als altres, primer amb un activisme des de les entitats, després, essent regidora a l'oposició del govern municipal. Va decidir treballar pel seu poble i pels seus veïns i veïnes, independentment del seu origen, pensament, capacitat o condició. Sí, el que deia, una espècie difícil de trobar avui en dia. Per a ella, els guanys d'aquesta tasca mai van ser econòmics, sinó d'una altra mena, els de veure com es tiraven endavant projectes i iniciatives beneficioses pel seu poble, els de donar un cop de mà a les persones, petites i grans, que vivien més al marge de la societat, els de donar-ho tot i més, a canvi de res material però sí emocional.

Ella ha sabut conservar la discreció i no ha volgut fer sang d'un lamentable episodi que ja ha parlat per si mateix

Ho feia tot sota les sigles d'un partit polític, amb qui compartia bona part del seu fons, el de la defensa de la igualtat d'oportunitats, de l'estat del benestar, del progrés i de la justícia social i de la inclusió. Però amb el qual algunes vegades no compartia les formes i algunes actuacions. Com tot a la vida, però, era més el que l'unia a aquestes sigles, que el que la separava, i li valia la pena cosir diferències per assegurar l'estabilitat de la relació. A mi em costava d'entendre-la, aquesta relació, perquè sempre m'he allunyat de partits i sigles, però la respectava i, sobretot, admirava la seva capacitat de lluita diària, d'entesa amb persones amb qui estava en pols oposats pel que fa al pensament, de participació en tot tipus d'activitats, de ser present a tot arreu per donar un cop de mà a qui calgués... Una tasca de dedicació als altres realitzada sempre de manera discreta, sense reclamar cap atenció i sense demanar cap admiració.

L'últim mandat va ser el més dur, amb episodis de crispació que dificultaven la convivència i el fet d'anar tirant endavant del consistori i de la vila i, tot i així, ella va continuar treballant sense fer soroll per intentar que el poble no hi sortís perdent. Per això, en un moment donat, va decidir no tornar a exposar els ciutadans a un nou espectacle vergonyant i es va abstenir en una votació. I com va reaccionar el partit que se suposava que li donava suport? Doncs proporcionant l'espectacle que precisament es volia evitar i fent-la sortir per la porta del darrere, envoltada del soroll que tant havia intentat evitar fins aleshores. Per sort, ella ha sabut conservar la discreció i no ha volgut fer sang d'un lamentable episodi que ja ha parlat per si mateix. La ja exregidora continuarà treballant amb vocació als altres, des de la seva feina i des de les entitats, però és evident que qui hi ha sortit perdent és el poble al qual ha destinat tantes hores i tant d'esforç. En queden poques, molt poques ja de la seva espècie, actius valuosos i difícilment reemplaçables. Que trist és que qui més l'havia de conservar i alimentar, n'hagi acabat essent el seu braç executor, aconseguint l'efecte contrari del que segurament volia: allunyar més l'electorat d'aquestes sigles, ara ja buides de significat per a alguns que encara hi tenien una mica de fe. 

Mentrestant, jo tinc la fortuna de continuar fent camí al costat d'aquest exemplar únic i de veure que res ni ningú podrà canviar el seu tarannà.

I per molts anys més, Anna!