Quan es fa una foto, quan “s’immortalitza un moment”, sempre hi ha el risc de no recordar l’entorn, l’ambient, la circumstància o circumstàncies que tenien aquella foto c, aquella situació concreta. Podríem arribar anomenar-ho com l’ecosistema que va permetre captar aquell moment d’alegria (habitual en la majoria de fotografies domèstiques o familiars),  o més dramàtiques (quan són fotografies de catàstrofes, o que volen ser mostres de moments durs, sobretot per il·lustrar a la premsa).  Doncs bé, jo de la darrera Diada nacional, la de l’onze de setembre de 2014, em quedo una fotografia, de les moltes possibles i que hi van haver, que em descriu l’entorn amb què es va moure la V, que van impulsar l’ANC i Òmnium. La meva fotografia és la d’una nena petita, rosseta i amb cabells rinxolats, amb una estelada pintada a la galta, i a sobre les espatlles del seu pare, acompanyat de molts i molts caps de persones al seu voltant. A més,  la foto és a la d’una nena i pare somrients, amb un dia radiant i lluminós com el que hi va haver el dijous passat a Barcelona. Foto de felicitat, de pare i filla manifestant-se...Com he dit abans, una foto, aquesta foto de la diada, no en pot substituir d’altres de molt potents, sobretot les aèries de la senyera que fèiem amb les samarretes bicolors de tots nosaltres, o la riuada de persones accedint a la gran via o a la diagonal.

I per què parlo de recordar una foto per parlar de la diada? Per mi la potència del passat 11 de setembre, com també les darreres manifestacions que hem tingut, tenen de contundent algunes d’aquestes imatges que, amb el pas del temps, no veurem amb les fotos que s’han publicat, no podrem percebre i que són el veritable motiu pel qual avui l’independentisme, el desig d’una Catalunya lliure, siguin tan central en la vida de tots nosaltres. Fotos que no podran reflectir, per exemple, l’interclassisme dels manifestants. Hi havia directius, membres de consells d’administració, o propietaris d’empreses al costat d’operaris o treballadors del mateixos centre productius dels primers. A pocs metres, junts manifestant-se. Un altre evident era pel fet de ser un aplec intergeneracional. En poques ocasions veurem manifestant-se de moltes famílies, dues, tres o quatre generacions a la vegada... poques vegades, la finalitat no ho pot permetre. Un altre aspecte per mi molt important: a la manifestació hi havia molts catalans i catalanes que parlaven català, però també molts catalans que parlaven espanyol i que es manifestaven també allà. Això és així, i és molt important que acabi essent així. Ah! i potser m’oblidava del més destacat, la gent ho feia rient, feliç de ser allà, per la transcendència que entre tots li donàvem.... i sense cap incident, cap aldarull, producte de provocacions! Trobada intergeneracional, interclassista, multilingüe i pacífica!!

La foto per tant que jo em guardo de la diada és aquesta que deia anteriorment: la nena rosseta, amb cabells rinxolats, a sobre les espatlles del seu pare, somrients... i la foto que tinc d’Espanya d’aquell dia? També la tinc. Són del vespre i de just l’endemà. Són la foto d’una senyora, que es diu Alicia Sanchez Camacho, i la d’un altre senyor que es diu Montoro. Cares molestes, alliçonadores, amb fons foscos i crec que per la cara que fan, amb cara de pocs amics... Tinc clar que ens en sortirem, perquè les dues fotos no aguanten comparació possible. Per cert, tu amb quina foto et quedes?