Adéu, Josep Maria
No vaig saber mai quina edat tenia. Segons per a qui, una xifra o una data no són gens definidores. Malgrat l’evident pas del temps, seguia jovenejant. Ha acabat la vida als 70 anys -ara sí que podem mencionar el número-, però la curiositat, l’empenta i l’energia l’han acompanyat fins al final. El juliol va venir a Ripoll a presentar El primer estel del capvespre a Angkor, el seu llibre més recent però amb una llavor que ja s’havia plantat a Ripoll mateix en la dècada dels setanta del segle passat.
Ens vam conèixer quan jo era alumne dels Salesians i ell ens va obsequiar amb una xerrada sobre un viatge que havia fet al Canadà, il·lustrada amb diapositives (llavors en dèiem “filmines”, seguint la tradició missionista de l’escola). Un autèntic regal als nostres sentits infantils, esbatanats per la novetat que suposava aquella finestra oberta al món, que només podíem intuir des d’una vila industrial del tardofranquisme. No és sobrer recordar que les novetats tecnològiques més destacades que ens envoltaven eren el telèfon de baquelita; una única cadena de Televisión Española (TVE), en blanc i negre, emesa i controlada amb tons grisíssims des de Madrid, que se’ns filtrava a casa amb una pantalla de raigs catòdics alimentada insegurament per un bosc d’antenes que es dreçaven en els camps llaurats de les teulades; o els tocadiscos que desgranaven a 78 o a 33 revolucions per minut els vinils permesos en el mercat espanyol i alguns altres que arribaven d’esquitllentes i que escoltàvem privadament. Aire fresc, en fi, que ens portava aquell jove espigat, amb ulleres rodones com les que va popularitzar John Lennon, amb bigoti -acompanyat a temporades de barbeta-, i fosc cabell escarolat, encara que fos parlant d’aquells indis canadencs llunyans, amb un aire mig derrotat mig melangiós.
Poc més tard, el 1979, vàrem coincidir en l’Escola Tècnico-Professional del Ripollès (ETP) que ell dirigia. En Josep Maria s’havia convertit en ripollès per motius familiars i laborals. Del barceloníssim carrer de Fontanella, on vaig conèixer la seva mare, menuda i vivaç, havia arribat al pis on vivia sol a la carretera de Ribes. Com tants d’altres enginyers, va arribar a Ripoll en qualitat home d’empresa. Però també com altres enginyers i directius de l’època es va comprometre amb la vida pública del moment. Sense comptar amb gaires mitjans, el capital humà i cultural més dinàmic de la vila, tocat des del catalanisme fins a un cert gauchisme, va aconseguir articular unes quantes plataformes de comunicació: “El Ripollès” quinzenal (1977-1984); el Cine-club emparat sota l’ARIC -una altra via de renovació de la mirada sobre el món...
La seva aportació més emblemàtica, sense ser pedagog d’ofici, va ser la citada ETP. En Josep Maria va ser el responsable de convertir un centre de formació privat (el d’aprenentatge de Soler&Palau) en una entitat pública, per les aules de la qual haurien de passar centenars de ripollesos. No exagero si asseguro que l’autor de més difusió i més llegit dins i fora de la nostra comarca va ser ell: ni Oliba, ni Josep Maria Pellicer. L’ETP, a part de proporcionar una oferta formativa que heretava i superava l’antiga “Oficialía” salesiana, va produir una col·lecció de llibres de text escolars que van arribar a desenes de milers d’estudiants. L’editorial Vicens-Vives va ser l’empresa que ho va dur a terme; en Josep Maria Ferrer-Arpí va ser-ne l’enllaç i l’eficaç promotor. Ell va actuar de coordinador de gairebé tots els volums i puc assegurar-vos que no es limitava a supervisar-los o, encara menys, a imposar-hi la línia editorial. Tinc ben presents les trobades que amb els amics Poldo i Joan Codina i Giol teníem a casa d’en Josep Maria, entrada la nit, després de la jornada laboral, per fer els llibres de Llengua Catalana. Cadascú treballava lliurement, però l’articulació i l’harmonització col·lectiva eren obra seva. De temperament dialogant però ferm s’agradava d’aprendre, discutir i raonar fins als detalls més nimis. En contra del que pugui semblar, aquelles sessions no cansaven: tonificaven i eren un estímul per a la superació. En general, aquest era l’esperit de l’ETP, gresol on confluïen professors “teòrics” i “pràctics” que aportaven una saludable diversitat de perspectives, de motivacions i d’estils. A principis dels vuitanta hi comentàvem i criticàvem conceptes com els de “fracàs escolar”, molt abans que el terme arribés al debat públic, o experimentàvem amb la docència i fins el currículum. Tot un repte per a la història de l’educació a Ripoll, que encara està per fer.
Els temps van canviar. De la mà de l’editorial Vicens-Vives, en Josep Maria i l’Elisa Deulonder -que va morir el gener passat- van deixar Ripoll per participar en un nou projecte entusiasmador, personal i de país: la Televisió de Catalunya.
L’any 1988 vaig tenir ocasió de tornar a col·laborar-hi. Sota una imatge renovada -però fidel al bigoti-, en Josep Maria continuava bàsicament igual: preocupat per la solidaritat activa, conscient de la dimensió formativa de la seva feina i encuriosit per les diverses facetes de la vida intel·lectual. Anys més tard només vàrem coincidir en un altre moment, que vàrem aprofitar per abordar davant de la pretesa “mort de les ideologies” que només s’hi oculta l’hegemonia de la més forta i triomfant.
Em sap greu no haver pogut assistir a la presentació de El primer estel del capvespre a Angkor. De segur que hauríem recordat jovialment aquell “informe” que li vaig fer gairebé 25 anys enrere. Llavors va desar el projecte al calaix; però la tenacitat era també una de les seves constants. Sospito que seguim necessitant, a Ripoll i a Catalunya, més gent com tu, recordat Josep Maria: eficaços, creatius, decidits i generosos.
Ens vam conèixer quan jo era alumne dels Salesians i ell ens va obsequiar amb una xerrada sobre un viatge que havia fet al Canadà, il·lustrada amb diapositives (llavors en dèiem “filmines”, seguint la tradició missionista de l’escola). Un autèntic regal als nostres sentits infantils, esbatanats per la novetat que suposava aquella finestra oberta al món, que només podíem intuir des d’una vila industrial del tardofranquisme. No és sobrer recordar que les novetats tecnològiques més destacades que ens envoltaven eren el telèfon de baquelita; una única cadena de Televisión Española (TVE), en blanc i negre, emesa i controlada amb tons grisíssims des de Madrid, que se’ns filtrava a casa amb una pantalla de raigs catòdics alimentada insegurament per un bosc d’antenes que es dreçaven en els camps llaurats de les teulades; o els tocadiscos que desgranaven a 78 o a 33 revolucions per minut els vinils permesos en el mercat espanyol i alguns altres que arribaven d’esquitllentes i que escoltàvem privadament. Aire fresc, en fi, que ens portava aquell jove espigat, amb ulleres rodones com les que va popularitzar John Lennon, amb bigoti -acompanyat a temporades de barbeta-, i fosc cabell escarolat, encara que fos parlant d’aquells indis canadencs llunyans, amb un aire mig derrotat mig melangiós.
Poc més tard, el 1979, vàrem coincidir en l’Escola Tècnico-Professional del Ripollès (ETP) que ell dirigia. En Josep Maria s’havia convertit en ripollès per motius familiars i laborals. Del barceloníssim carrer de Fontanella, on vaig conèixer la seva mare, menuda i vivaç, havia arribat al pis on vivia sol a la carretera de Ribes. Com tants d’altres enginyers, va arribar a Ripoll en qualitat home d’empresa. Però també com altres enginyers i directius de l’època es va comprometre amb la vida pública del moment. Sense comptar amb gaires mitjans, el capital humà i cultural més dinàmic de la vila, tocat des del catalanisme fins a un cert gauchisme, va aconseguir articular unes quantes plataformes de comunicació: “El Ripollès” quinzenal (1977-1984); el Cine-club emparat sota l’ARIC -una altra via de renovació de la mirada sobre el món...
La seva aportació més emblemàtica, sense ser pedagog d’ofici, va ser la citada ETP. En Josep Maria va ser el responsable de convertir un centre de formació privat (el d’aprenentatge de Soler&Palau) en una entitat pública, per les aules de la qual haurien de passar centenars de ripollesos. No exagero si asseguro que l’autor de més difusió i més llegit dins i fora de la nostra comarca va ser ell: ni Oliba, ni Josep Maria Pellicer. L’ETP, a part de proporcionar una oferta formativa que heretava i superava l’antiga “Oficialía” salesiana, va produir una col·lecció de llibres de text escolars que van arribar a desenes de milers d’estudiants. L’editorial Vicens-Vives va ser l’empresa que ho va dur a terme; en Josep Maria Ferrer-Arpí va ser-ne l’enllaç i l’eficaç promotor. Ell va actuar de coordinador de gairebé tots els volums i puc assegurar-vos que no es limitava a supervisar-los o, encara menys, a imposar-hi la línia editorial. Tinc ben presents les trobades que amb els amics Poldo i Joan Codina i Giol teníem a casa d’en Josep Maria, entrada la nit, després de la jornada laboral, per fer els llibres de Llengua Catalana. Cadascú treballava lliurement, però l’articulació i l’harmonització col·lectiva eren obra seva. De temperament dialogant però ferm s’agradava d’aprendre, discutir i raonar fins als detalls més nimis. En contra del que pugui semblar, aquelles sessions no cansaven: tonificaven i eren un estímul per a la superació. En general, aquest era l’esperit de l’ETP, gresol on confluïen professors “teòrics” i “pràctics” que aportaven una saludable diversitat de perspectives, de motivacions i d’estils. A principis dels vuitanta hi comentàvem i criticàvem conceptes com els de “fracàs escolar”, molt abans que el terme arribés al debat públic, o experimentàvem amb la docència i fins el currículum. Tot un repte per a la història de l’educació a Ripoll, que encara està per fer.
Els temps van canviar. De la mà de l’editorial Vicens-Vives, en Josep Maria i l’Elisa Deulonder -que va morir el gener passat- van deixar Ripoll per participar en un nou projecte entusiasmador, personal i de país: la Televisió de Catalunya.
L’any 1988 vaig tenir ocasió de tornar a col·laborar-hi. Sota una imatge renovada -però fidel al bigoti-, en Josep Maria continuava bàsicament igual: preocupat per la solidaritat activa, conscient de la dimensió formativa de la seva feina i encuriosit per les diverses facetes de la vida intel·lectual. Anys més tard només vàrem coincidir en un altre moment, que vàrem aprofitar per abordar davant de la pretesa “mort de les ideologies” que només s’hi oculta l’hegemonia de la més forta i triomfant.
Em sap greu no haver pogut assistir a la presentació de El primer estel del capvespre a Angkor. De segur que hauríem recordat jovialment aquell “informe” que li vaig fer gairebé 25 anys enrere. Llavors va desar el projecte al calaix; però la tenacitat era també una de les seves constants. Sospito que seguim necessitant, a Ripoll i a Catalunya, més gent com tu, recordat Josep Maria: eficaços, creatius, decidits i generosos.