Menys rauxa i més seny

L’estiu passat reflexionava públicament en varis mitjans de comunicació, sota el títol de: Cal crear un conflicte per arribar al diàleg?. Era quan ERC, a l’oposició va enredar a CiU, al Govern de la Generalitat, en un procés cap a una idíl·lica terra promesa, basant-se en la il·lusió de que ja érem sobirans i teníem tot el dret a decidir. Això si calia fer-ho democràticament i dialogant amb el Govern de l’Estat Espanyol.  Així estem allà on estem,... el més calent a l’aigüera.

En aquest procés Artur Mas va oblidar que com a governant havia de cenyir-se al que va prometre als ciutadans quan va assumir la Presidència de la Generalitat, que seria el President de tots.

Jo, en la meva reflexió argumentava que s’havia de cenyir a defensar que calia conèixer l’”opinió” de tots els catalans sobre la millora de l’autogovern de Catalunya, inclús la independència, basant-se en l’article 19 de la “Declaració Universal dels Drets Humans” que estableix com a dret inalienable el que cadascú pugui expressar la seva opinió sense cap mena de trava, mitjançant una “Consulta no referendària” per tal de saber i donar a conèixer que pensen els catalans i així poder trobar una proposta que, d’una banda representi al major nombre de partits i ciutadans catalans, i de l’altra que es pugui negociar amb el Govern de l’Estat, sota la mirada de la comunitat internacional.

Aquesta proposta hauria hagut de suposar un “mínim comú denominador” que fos admesa pel màxim nombre de ciutadans catalans amb la finalitat d’anar conquerint majors cotes de sobiranisme i amb l’objectiu a mitjà termini, d’anar construint el futur estat europeu de l’”Europa de les Regions” en el que tots els Estats han d’anar traspassant sobirania i les Regions han d’anar adquirint competències per oferir els serveis el més a prop dels ciutadans. La ferma proposta de la majoria de partits i amb el recolzament de la majoria del poble català per millorar l’autogovern, suposaria un projecte molt més sòlid i racional, tant a nivell català com a nivell Internacional, ja que tocaria més de peus a terra.

ERC i CiU han volgut continuar un procés que, a més de donar ales al PP a nivell de la resta d’Espanya, també atia l’enfrontament entre els propis partits i coalicions catalans, mirant més pels seus interessos electorals que no pas per la unió i el creixement del suport de la ciutadania per la millora de l’autogovern.

Per tant el veritable adversari és el Partit Popular amb la seva política recentralitzadora, tant a nivell econòmic com cultural, iniciada a partir de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sorgit del Govern del tripartit encapçalat per Pascual Maragall. Per tant és bo i necessari que tots els catalans i els moviments socials sobiranistes continuïn la seva tasca de conscienciació catalanista i denuncia de la persecució cultural i lingüística que exerceix el PP vers Catalunya, a fi de provocar el rebutg electoral d’aquest partit, a fi d’aconseguir per al govern d’Espanya uns nous interlocutors més oberts al diàleg i al reconeixement de la identitat catalana.

Per ser més convincents, tant a nivell local com internacional, caldrà reconduir el procés per obrir-lo a una més gran participació ciutadana en el que la independència no sigui l’única opció i així poder avançar cap a més i millors cotes d’autogovern per a Catalunya amb la màxima acceptació de la ciutadania catalana.