Sens dubte. Aquest diumenge dipositaré a l’urna el vot de la meva vida. Ho faré per mi, per la meva gent, pels que conec i pels que només ens saludem. Ho faré convençut que el nostre país està obligat a fer el pas per ser millor. El meu vot serà per iniciar definitivament, i sense retorn, el procés cap a la independència. En els últims dies hem pogut tastar amb més efervescència les eines que té al seu abast un Estat per plantejar-se el que sigui. Una vegada més, la consigna ha estat vilipendiar Catalunya i els defensors del procés d’independència pacífica que molts volem iniciar. La força i la potència d’aquestes eines, jo les vull per treballar en benefici de la gent. Se’ns ha demostrat que en l’actual context de submissió això és impensable. Serem sempre captors dels seus capricis. Prou de súpliques per reclamar el que és nostre i haver d’aguantar lliçons impertinents. Ens ho han servit amb safata.

Des que vivia a casa dels meus pares, i que tinc ús de raó política, he penjat l’estelada al balcó. Ja era independentista. Aleshores, els que pensàvem en la necessitat que el nostre país gestionés els seus recursos, les seves contradiccions, les seves fortaleses... érem una minoria. La majoria era, per rendició, convicció o, simplement, convenciment unionista. En els últims anys, aquesta minoria ha anat creixent i diumenge sabrem si ja som prous per fer el pas. Se’n pot dir maduresa, però també se’n pot dir carregar-se de raons o rendir-se a l’evidència.

És per mi, per la meva família, pels meus amics, per la gent del meu país, per en Miró i l’Elna (els meus fills) que aquest diumenge votaré, i ho faré per ells. Per millorar, per l’esperança que tots siguem una mica més feliços i tinguem més oportunitats. El vot de la meva i de la teva vida.