No només de futbol (i bàsquet) mengen les criatures!
M’encanta viure en la ruralitat. M’agrada poder “pujar”, educar, o criar; depèn com ho vulgueu dir, els meus dos fills a Sant Joan de les Abadesses. De fet, el que escric val per la majoria dels 19 municipis del Ripollès. Treballar a Barcelona i viure a Sant Joan suposa, evidentment, un sacrifici personal. Més quan els dos progenitors ens trobem en la mateixa situació: tenir la feina a 115 km de casa. Doncs bé, sóc un defensor en entendre les virtuts de poder viure i educar en aquest entorn. De fet, quan moltes vegades companys de feina, coneguts, em demanen el típic...: “Com és que no aneu a viure a Barcelona, treballant-hi tots dos?”. La resposta acostuma a ser, matisadament, la mateixa: “per voluntat, per militància i... pels avis!” No em puc estendre massa en les tres raons. Algunes s’entenen per si soles. Tenir quatre envejables i fantàstiques àvies i avis és un regal. Per la qualitat de l’atenció, i per l’estalvi a les butxaques quan els comparo amb els australians “cangurs barcelonins” dels meus amics. Militància? Compromís i estima allò que és proper, t’arrela al món i et fa sentir viu. Militància al petit país. I per voluntat? Perquè hem pogut triar!
D’aquest últim argument, si em permeteu, són molts els avantatges d’educar un nen de 9 i una nena de 6 al nostre petit país. Determinats valors, uns determinats referents, contacte amb un entorn més natural i domèstic, o que tinguin una alta autonomia per coses senzilles, com poder anar a comprar sols... tot i així, també hi ha desavantatges respecte a situacions més urbanes i demogràficament més grans. Una d’elles és l’accés a activitats extraescolars, pedagògiques, lluny de les “normals” i habituals. Sobretot, accés a altres coses lluny del futbol i el bàsquet, per posar dos exemples de masses... I aquí és on vull fer un reconeixement, a la brutal tasca que fa l’Escola de teatre de la Secció Artística Teatral (SAT- Teatre Centre) de l’ACPF. Més de 70 “alumnes”, des de P5 fins a Batxillerat, de Sant Joan i comarca, que estan acabant aquests dies la temporada. Expressió corporal, parlar en públic, transmetre emocions: aprendre a fer teatre! Felicitats a la seva directora, la Blanca López, i la junta del Teatre.
No només de futbol (i bàsquet) viuen les bèsties!
D’aquest últim argument, si em permeteu, són molts els avantatges d’educar un nen de 9 i una nena de 6 al nostre petit país. Determinats valors, uns determinats referents, contacte amb un entorn més natural i domèstic, o que tinguin una alta autonomia per coses senzilles, com poder anar a comprar sols... tot i així, també hi ha desavantatges respecte a situacions més urbanes i demogràficament més grans. Una d’elles és l’accés a activitats extraescolars, pedagògiques, lluny de les “normals” i habituals. Sobretot, accés a altres coses lluny del futbol i el bàsquet, per posar dos exemples de masses... I aquí és on vull fer un reconeixement, a la brutal tasca que fa l’Escola de teatre de la Secció Artística Teatral (SAT- Teatre Centre) de l’ACPF. Més de 70 “alumnes”, des de P5 fins a Batxillerat, de Sant Joan i comarca, que estan acabant aquests dies la temporada. Expressió corporal, parlar en públic, transmetre emocions: aprendre a fer teatre! Felicitats a la seva directora, la Blanca López, i la junta del Teatre.
No només de futbol (i bàsquet) viuen les bèsties!