Què tindran a veure les sabatilles i l’educació? Doncs molt, des del moment en què qui les calça surt a fer el volt. “Au va, Mireia, posa’t les esportives que anirem a fer una volta fins a la font”. Jo, com a prejubilat de luxe, surto a caminar cada dia si el temps ho permet, i a vegades també si no ho permet tant. I en trobo molta de gent, sobretot ara a l’estiu, que va o torna de donar el volt fins a la font, el cim, el racó o d’on sigui, i puc mesurar el nivell de l’educació pels camins, que correspon tant si com no, al grau de cultura de la gent. Et trobes de tot. Des del més normal en aquests casos, que és el simple “Bon dia” o “hola” o “adéu” fins al que passa olímpicament de la salutació. I estem parlant de gent que et trobes de cara, en un camí de muntanya, que et passen a vegades a mig metre de distància, i que per misteriosos secrets de la natura, no et veuen. I a més no et senten i per tal raó no contesten. 

Jo, des que em van mesurar a la mili, ja fa uns quants anys, he perdut molt de cabell, però afortunadament, no he pas perdut gens d’alçada i segueixo fent un metre i vuitanta-tres centímetres. També i per a desesperació del meu dietista, peso més de noranta quilos. No sóc pas petit. Doncs bé, per increïble que pugui semblar, moltes vegades sóc invisible! La gent passa al meu costat i no em veuen! Hi ha qui mira cap a un altre costat, amb un interès sobtat en les plantes verdes del marge, o en les pedres que surten de terra, o en el que sigui, però no et veuen! Tot i que a vegades, gairebé et freguen amb el colze. 

Senyors i senyores, tant costa dir bon dia? Et trobes pares amb fills; els pares saluden i els fills no. També al revés. A vegades són els nens els que saluden mentre els pares es fan l’orni. Grups de nois i noies que van a la seva. A vegades, algun d’aquests adolescents davant la teva salutació fa una mena de gruny. Molts cops ni això.
 
Capítol a part mereixen els qui van amb un gos. Si tu també en portes un altre, la conversa sol estar assegurada, que si quina raça, quina edat té, si es porta bé... A vegades a mi se’m trenca el cor veient un gos lligat amb corretja en un espai d’alta muntanya obert i amplíssim. He demanat a vegades per què el porten lligat i m’han contestat que -s’escapa-. Senyor, si el seu gos s’escapa i no torna, és o bé perquè el gos és tonto de nassos o bé vostè no l’ha sabut ensenyar com cal. I per a tenir un gos d’aquesta manera, val més que el deixin a casa. Al contrari, si tu no portes gos, però els altres si, pot passar que els amos et saludin o no, i a vegades, es pot donar el cas que és el gos el qui saluda, demostrant que no sempre el collar, o la corretja, els porta l’ésser que correspondria. 

També hi ha els qui anant per una pista de muntanya, passen amb el seu cotxe. O fins i tot amb bicicleta. Et pares, t’arracones per deixar-los passar, i t’ho agraeixen, tan sols aixecant la mà? Doncs, en la majoria dels casos, no. I llavors és quan sense voler penses, tan de bo et fotis de morros en el proper revolt. 

Cap a on estem anant? No fa pas molts anys, a la muntanya tothom ens saludàvem. I encara avui en dia es fa, però a l’estranger. Els d’aquí, tan llestos, tan europeus que ens pensem ser, no els toquem ni vores. Aneu a França, fotuts ignorants que no heu passat mai de Coll d’Ares ni de la Jonquera, i no trobareu ni un sol francès que no us doni el bon dia. Ni cap altre estranger. És una norma bàsica de conducta, un principi del més fonamental de l’educació. Preneu nota, pares, monitors de mainada que ja tenen una edat, d’ensenyar-los quelcom tan bàsic com una salutació a temps. No costa tant.