Acceptar la realitat

El passat dia 24, el sociòleg Manuel Castells opinava a la Vanguardia que “Si triomfen els vells cacics del PSOE, hi haurà abstenció socialista i govern de Mariano Rajoy” i, pel que sembla, l’encertarà de ple. Això, tal com diu l’Iceta, és un greu error, ja que el fet de permetre un govern de Rajoy dóna via lliure a PODEMOS, perquè pugui superar el PSOE per l’esquerra, augmentant així la constant pèrdua de vots del PSOE i que Pedro Sánchez volia evitar. Castells diu que podia marxar amb el cap ben alt, però sembla que no ho farà, perquè vol continuar lluitant.

Actualment, la situació a Espanya està protagonitzada per dos nacionalismes radicals, enfrontats i que es retroalimenten l’un a l’altre, tots dos amb línies vermelles totalment infranquejables: un nacionalisme espanyol, que és centralista i que vol l’Espanya única que no reconeix la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i un nacionalisme català que, davant d’un govern de l’Estat que nega la nacionalitat catalana, esgrimeix que amb Espanya ja no hi ha res a fer, fet pel qual decideix lluitar per una independència de Catalunya, sabent que l’Estat Espanyol no admetrà ni reconeixerà.

L’enrocament d’aquestes dues posicions és el que avui impera en el debat polític, tant a Catalunya com a tot Espanya i més en aquest moment de lluita per formar el Govern de l’Estat ja que, en no tenir majoria el PP, es necessita la concurrència de diversos partits que s’impliquin en un o altre bàndol per no anar a unes terceres eleccions.
Aquesta situació la descriu molt be l’Antoni Puigvert en l’article d’opinió de la Vanguardia del passat dia 31 d’agost, en el qual utilitza la mitologia grega per relatar l’enfrontament entre Procust (amb les idees) i Teseu (amb la realitat). Així, tant les idees unificadores de l’Estat Central que, fent una interpretació restringida de la Constitució, pretén recentralitzar allò que els estatuts descentralitzaven i convertint en paper mullat els pactes de la Transició; com les idees dels independentistes catalans, que somnien en aconseguir un estat ideal, que en tots els casos hi sortiríem guanyant. Tant un com l’altre xoquen amb una realitat molt més complexa, que no combrega ni amb els uns ni amb els altres.

Per això, Puigvert acaba dient que “un dia aprendran que el més natural és l’adaptació de les idees a la realitat, i no a la inversa. De moment, però, els dos contrincants pensen que poden guanyar la partida: per això el curs comença amb previsions tremendistes. Com cada any, els espectadors necessitarem til·la. La realitat només és acceptada quan els contrincants, esgotats, deixen rere seu un paisatge de desolació”. D’això, la història ens en mostra gran quantitat d’exemples