Un 2017 molt incert

En finalitzar la Segona Guerra Mundial l’any 1945, tots els països contendents n’havien sortit fortament perjudicats. Així, abatuts i avergonyits del desastre que havien infringit a la humanitat, es varen asseure a negociar uns Drets Humans i una Organització de les Nacions Unides (ONU), a fi d’intentar construir un món més just, més igualitari i democràtic, on el Benestar Social fes progressar aquest món en harmonia.

Durant els anys transcorreguts, en els països del món occidental ha anat arrelant la democràcia, fent que el creixement econòmic hagi reportat un Benestar Social als ciutadans d’aquest països, però molt sovint, aprofitant-se de les riqueses i matèries primeres dels països i continents més endarrerits.

Jo sempre he comentat que les societats avancen quan més progressa l’ensenyament i la cultura, fent que cada vegada les persones “es mamin menys el dit” i vulguin ésser igual que els altres humans més rics, intel·ligents i avançats. Aquesta idea, es dóna tant entre els països pobres, respecte als països rics, com en l’interior dels països més avançats, entre les classes populars respecte els seus polítics o dirigents. 

Per tant, avui dia ens trobem, d’una banda amb el refugiats i la immigració de molta gent des dels països pobres cap als països rics i, de l’altra, amb la contestació de les persones, entitats locals i regionals “indignats” per la inoperància i/o corrupció de les classes (o castes) dominants en els països rics.

Aquell ideal d’igualtat que havia sorgit de la Segona Guerra Mundial, se l’ha apropiat el neoliberalisme, creant, tant entre els països com entre els ciutadans, una gran riquesa, però sols per a uns quants. El malestar que això crea, ha fet aflorar altres ideologies que omplen la necessitat humana d’ideals col·lectius, vinguin dels grups d’indignats molt justificables, o dels populistes de dretes que pretenen revifar comunitats nacionals pures, que mantinguin a fora els immigrants i les minories.

Per tant, aquest any 2017 ve ple de conflictes latents que caldrà tractar, debatre i aclarir, des de les relacions internacionals, entre el món occidental i els països pobres o emergents (amb el president Trump pel mig), la construcció europea que afronti la seva pròpia identitat davant els localismes estatals i l’acollida de refugiats i immigrants, etc. I, com no, la plurinacionalitat d’Espanya, enrocada entre el centralisme i l’independentisme.

La resposta a aquestes problemàtiques no pot ser la nostàlgia. No es pot tornar al passat. Cal mirar el futur amb una nova aspiració a la igualtat social i econòmica i a la solidaritat nacional i internacional que estimuli el progrés de tota la humanitat.

Faríem be de recordar per què va sorgir aquell consens que va existir l’any 1945.