Cada vegada més sovint, quan vas a dinar o sopar a un restaurant, el cambrer o cambrera demanen en general als comensals, si hi ha algú que pateixi alguna al·lèrgia, intolerància o tingui alguna mena de menjar restringit, per tal de no tenir un disgust cap dels dos.
Molts dies hem encetat la discussió de si com més va i a causa, segons alguns, als additius i porqueries que porten avui la majoria de productes, el nostre cos s’està tornant més intolerant, o bé si cada dia hi ha més torracollons, persones que es volen fer notar i que ara, ja adults, de sobte se’n recorden que quan tenien catorze anys una gamba vermella o un flam d’ou els va fer mal i si us plau, no ens hi juguem pas la vida, ni hàgim de demandar judicialment al restaurant.

La veritat és que a vegades hi ha situacions que fan pena. Els cuiners de grans restaurants, amb menús tancats, han confessat alguna vegada que aquestes coses els perjudiquen, ja que si hi ha una taula que fa menú degustació i al mig hi ha dos intolerants per productes diferents, se’ls hi posa difícil el servei.

Segur que el comensal pensa que amb el nivell de l’establiment i el preu que cobren, aquestes coses les han de tenir per força previstes, alhora que el cuiner pensa que si tan intolerant i al·lèrgica és la persona, el millor que pot fer és quedar-se a casa.

Sigui com sigui, s’ha de ser conscient del que es menja. A mi, que m’agrada voltar i m’agrada menjar, una de les coses que em sobten és el fet que hi ha gent que estant fora del seu país d’origen, vol seguir menjant com si no hagués sortit de casa. No es pot venir des d’Itàlia a la costa Brava i seguir menjant pizza, com un valencià no pot anar a Londres i esperar trobar una bona paella. Jo sóc dels que creu que cada cosa al seu lloc i que s’ha de mirar de provar tot el que sigui.

Dies enrere, mirant alguns plats de la cuina del Perú, que sembla que ara està de moda, vaig veure en el blog d’una viatgera la foto d’un plat que segons ella era pit de boví, sense especificar, però a peu de foto deia que era Cuy. El Cuy, és un plat molt típic i apreciat del Perú, que aquí no mengem, i que no és res més que un conillet d’índies, una mica més gros. És a dir, és una mica més petit que els nostres conills, però major que un hàmster. Com que li van tallar a trossets, li van dir que era carn de boví i ella es va quedar tan ample. El curiós és que uns dies més tard, en va tornar a demanar i aquesta vegada li van portar sencer i amb tota la forma de l’animal, fins i tot una mica aplanat perquè li posen una pedra al damunt i així es cou millor. La foto no enganyava, però la senyora va continuar afirmant que era carn d’herbívor, en comptes de rosegaire.
En fi, que potser ens agrada ser enganyats i encara ara conec alguns restaurants que serveixen llengua de vedella estofada i no ho diuen ni a la carta, només diuen vedella, perquè molta gent que els hi agrada, si els diguessin que és llengua o qualsevol altra menut el rebutjarien de ple.

S’ha de menjar amb el paladar i també amb el cap i quina sort tenim, tot i que cada vegada en quedem menys, aquells que ens ho mengem tot.