Un trist patir per a molts ajuntaments

La globalització de l’economia a nivell mundial està portant una gran deslocalització d’empreses del ric món occidental, amb bons salaris i benestar social, cap als països emergents del tercer món, més pobres i explotats, amb salaris més baixos. Un lliure mercat més productiu per als empresaris capitalistes. Una realitat que hauria d’anivellar les desigualtats humanes d’aquest planeta, però sembla que queden encara molts anys de conflictes; perquè de moment, les desigualtats entre els més rics i els més pobres continuen augmentant.

A finals del segle XIX i bona part del segle XX, el Ripollès, gràcies a l’energia hidràulica dels seus rius, la seva població poc conflictiva i els baixos salaris que s’oferien, va esdevenir una comarca d’economia emergent. D’una comarca majorment agrària va passar a ser la comarca més industrial de la província de Girona.

Malauradament, a partir dels anys 80 del segle passat, la deslocalització d’empreses cap als països més pobres va ocasionar a la nostra comarca la pèrdua de la majoria d’indústries tèxtils de mà d’obra poc qualificada. Així, encara que la majoria de canals i salts d’aigua s’hagin conservat, les seves centrals deixen molt poc benefici a la comarca, ja que majoritàriament venen l’energia que produeixen a les grans companyies elèctriques. Ara, la majoria d’indústries i colònies tèxtils ens han quedat abandonades i deshabitades.

Deixant a part que els majors beneficis de l’economia a tot el món se’ls emporta la gent del capital, la deslocalització que va viure el Ripollès, des de la conurbació de Barcelona cap a la nostra comarca, va ser altament positiva per a nosaltres, en crear llocs de treball i fer augmentar la població, amb persones provinents principalment de fora de Catalunya.

La deslocalització que actualment es produeix en el món ajuda a fer créixer els països emergents, però per contra perjudica les classes obreres i mitjanes del nostre món occidental, amb pèrdues de llocs de treball que ocasionen atur i emigració de persones de classe mitjana, professionals i amb estudis cap als països més ben situats i dinàmics econòmicament.

Per corregir aquesta situació, hi ha dos grups de persones que lluiten aferrissadament per fer prevaldre els seus criteris: els polítics locals i els ecologistes convençuts. 

A Ripoll, el xoc de trens està servit: els polítics de l’ajuntament, en no tenir demanda de les naus industrials abandonades, volen poder oferir amb èxit noves zones industrials ben situades i comunicades, lliures de les càrregues addicionals que suposen les edificacions industrials obsoletes. Per contra, els ecologistes convençuts, carregats també de raons, lluiten aferrissadament per la conservació del territori, perquè és sagrat i entenen que no els correspon a ells, sinó als polítics, solucionar el problema de la regressió econòmica i humana.

Dues febles posicions carregades de raons, difícilment conciliables que han entrat a debatre al Parlament Català i que seria molt desitjar que aportessin línies d’actuació per a la majoria d’ajuntaments catalans, responsables del sòl industrial el 70% del qual resta sense utilitzar.

Aquesta reflexió també és, avui dia, una de les múltiples controvèrsies que té plantejades el nostre món globalitzat i de les quals el simplista i poderós Donald Trump diu que en té les solucions.