Tinc 40 anys. Vaig néixer a Sant Joan de les Abadesses. L’educació infantil i primària la vaig fer a una escola de Sant Joan. Vaig realitzar aquell llunyà BUP i COU a Ripoll. Visc, he viscut a Sant Joan sempre, a excepció de la barcelonina època universitària i dels primers anys laborals postcarrera. Vaig tenir el privilegi de ser quasi vuit anys alcalde de Sant Joan. El perquè d’aquestes dades biogràfiques és per intentar justificar, que tot i no conèixer a tots i cadascun dels 26.000 habitants del Ripollès, sí que una bona part els tinc “situats”, “saludats”, “parlats” o “coincidits” ja sia al futbol, a un acte cultural, comprant, en alguna Festa Major o prenent alguna cosa.

Formo part dels veïns d’aquesta comarca que, encara, està en estat catatònic. Ja no pels atemptats, per les 16 morts i el centenar de ferits, sinó per la convulsió que suposa que gent del teu entorn hagi estat capaç d’assassinar d’aquesta forma tant freda, calculada i amb voluntat de ser com més mortífera millor. Sóc de les persones que ja vaig tenir la sort de tenir companys de classe d’orígen marroquí, quan a bona part del Ripollès i també del país no era gens habitual. Sóc una persona que ha pogut comprovar com els serveis públics, per exemple els serveis socials, ajuden els que ho passen malament (es diguin Bassaganya o Romanov). Sóc una persona que ha pogut comprovar com es destinen mitjans, recursos i atenció a les situacions de “fracàs escolar”, inserció laboral, necessitats especials, ja sia als centres educatius, impulsats per administracions o de vegades per entitats. Dos d’aquests assassins o terroristes, és dur, però és així, havien passat per l’Escola Taller de Sant Joan liderada per l’ajuntament.

El dissabte passat vaig voler ser a l’acte de Ripoll per solidaritat amb uns veïns que ho estan passant malament, que estan en xoc. Per reconèixer l’esforç de la vila de Ripoll, del seu alcalde i ajuntament per la gestió d’aquests primers dies que ha estat més que notable. Per anar intentant entendre més coses, de com és possible que uns nois arribin a fer el que han fet. Per ajudar a una catarsi general... Per intentar tancar una part del dol. Malgrat que hi havia gent, molta gent, no hi havia tanta gent. És la meva impressió. Hi havia molta gent de Ripoll, però no hi havia tanta gent de Ripoll. Fins i tot hi havia absències. Hi havia gent de la comarca, però no hi havia tanta gent de la comarca. No vull, ni és un tema de números. És el meva sensació, de fet, constatació. La resposta en l’acte de dissabte, i les converses encara vacacionals d’aquests dies, em fan afirmar allò que el dol no es dóna per acomiadat. I farem bé, crec, de tenir-ho en compte i sobretot a seguir posant-hi tothom la nostra part per trobar un nou equilibri. Aquests dies, les emocions i la incredulitat ens han (jo encara ho estic) ennuvolat en excés. Jo hi continuaré creient i treballant.