L’estrès continua...

En les últimes setmanes hem pogut veure com el procés independentista català s’ha anat escalfant, fent que els ciutadans se sentin interpel·lats pels dos posicionaments polítics totalment antagònics, que emocionalment ens ha creat un fort estrès, en sentir-nos a favor d’un o l’altre o, tot al contrari, ni de l’un ni de l’altre. Hi ha qui ha arribat a tenir, en menys d’un dia, més de 100 whatsapps, la majoria, sobre informacions del procés.

Pocs ripollesos s’han pogut abstreure del debat polític. D’una banda hem viscut  l’augment i radicalització de l’independentisme sorgit de la humiliació i els greuges rebuts contra l’Estatut català des del 2010 per part de les institucions espanyoles. Això ha facilitat que, els qui diuen que amb una representació d’un 48% dels votants ostenten la representació de tots els catalans, hagin convocat un referèndum il·legal, ni pactat ni vinculant. A l’altra banda, el Govern de l’Estat del Partit Popular, principal recentralitzador de competències autonòmiques i defensor de la “Unidad Indisoluble de España”, a punt d’aplicar l’article 155 de la Constitució que eliminaria l’Autonomia de Catalunya. El resultat: Gran fractura dintre la ciutadania, tant a Catalunya com a Espanya.
Per sort dimarts passat el Parlament Català no va “votar” la “Declaració Unilateral d’Independència” i s’ha donat un marge de temps per poder negociar. Però posar-se a dialogar quan les dues parts estan estancades en els dos extrems, sols ho faran quan tots dos se sentin perdedors, ja que consensuar vol dir cedir per a les dues bandes.
 
Borja de Riquer deia en el seu article “Les raons de la intransigència” el passat dia 28 de setembre a la Vanguardia: Està clar que el procés català serà molt més dur i més llarg del que molts voldrien. La política espanyola no ha tingut mai tradició pactista, el poder mai pacta, sinó que imposa. Per aquesta mentalitat, tota transició és una claudicació o una traïció, per això els va portar a perdre tot el seu imperi. Els catalans, en canvi, com explicava Jaume Vicens, davant de conflictes interns hem tendit sempre a buscar solucions pactades.

Davant d’aquest panorama jo tinc un somni: somnio que els federalistes d’Esquerres, tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol es posin d’acord per fer fora els radicalismes excloents dels Governs de l’Estat i de Catalunya, tot iniciant un canvi de cicle que promogui el diàleg sincer entre Catalunya i Espanya, que serveixi per trobar el camí cap a una Espanya Plurinacional que permeti fer a Catalunya un referèndum pactat i vinculant.