Darrerament, per diferents trobades d’estudiosos i reculls de treball sobre arqueologia industrial he fet una capbussada a la història de la mineria ripollesa.

Entre les moltes coses que he anat descobrint, que se m’han fet evidents després de llegir molts documents i de rastrejar evidències, és l’extraordinari paper d’una activitat que avui ens resulta llunyana i quasi exòtica.

El Ripollès ha estat una comarca minera, en un nivell i importància que avui s’ha esvaït, però que no podem negar i oblidar.

Tenim com a punt de partida el floreixement del mètode de la farga catalana, per l’obtenció d’un ferro de qualitat, que necessita mineral, alhora que molt carbó vegetal i de canalitzacions per fer anar els martinets i el botàs, l’enginyós sistema d’insuflament d’aire per aigua a pressió. Estem en els segles XVII i XVIII, època d’or de la farga catalana a cada vessant del Pirineu oriental, però segurament trobaríem antecedents, d’abans.

Durant tot el segle XX la comarca del Ripollès va viure dues etapes de febre minera, d’una magnitud de la qual no som moltes vegades conscients.

Acabada la primera guerra civil carlina dels Set Anys (1833-1840), durant la vigència de la primera llei minera de 1825, en deu anys (fins a 1849) es varen registrar al Ripollès més de cinc-centes mines, de diferents minerals i promotors. Més de la meitat de registres miners de la província de Girona es feren al Ripollès, especialment en tres indrets molt específics: La vall de Ribes, la zona de carbó d’Ogassa i Surroca i la vall de Camprodon.

Però un fet remarcable d’aquesta febre minera és el fet que, contra al que podríem pensar, una majoria de registres era per minerals aliens al carbó, quan estem en el gran moment del somni industrial català, enlluernat per l’antracita de Sant Joan de les Abadesses.

I com a element, també important a assenyalar, ho és el fet que la major part de registres miners a Girona (amb una varietat de minerals remarcable, no sols ferro) es produïren en dos indrets amb una llarga tradició fargaire, el Ripollès i la Garrotxa olotina i empordanesa. I aquí ens apareixen noms rutilants com els Vilallonga figuerencs i bascos.

Posteriorment, cap a finals del segle XIX i començaments del segle XX tenim la segona febre minera ripollesa, ara molt centrada a Queralbs i en l’explotació de la pirita arsenical, amb inversions extraordinàries, darrere de les quals hi havia el banquer Manuel Girona.

Aquestes dues febre mineres del segle XIX ens col·loquen davant el fet que hi ha un passat miner, un patrimoni miner i una història de la qual hauríem de ser més conscients i alhora amatents protectors. S’han fet alguns intents de senyalització de rutes, però cal continuar en aquest camí, cuidant el manteniment dels camins (alguns amb evidents mancances) i les instal·lacions, perseverant en el coneixement, en la divulgació i en la recuperació.

Hi ha pedres, geologia, i sobre d’ella, la botànica, la vida animal i els homes, amb la seva petjada i les seves construccions.