Realisme, objectivitat i tocar de peus a terra

Ara que s’apropen eleccions, cal tenir en compte que sovint, molts discursos polítics es basen en predicar un futur imaginari que il·lusiona els ciutadans, perquè promet superar una realitat que no agrada a la majoria de votants, però que sovint no fan honor a la veritat.

Així, en els últims dies estem ja rebent missatges que en són exemple: La Inés Arrimadas va dient que “vol ser la presidenta de tots els catalans, fins i tot dels independentistes”. Je, je, je... També són varis els qui, citant al President de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker, destaquen que va dir que “calia vigilar el verí del nacionalisme”, com si existís únicament el nacionalisme català i no el nacionalisme espanyol, amagant que Juncker també va dir que calia anar cap a “l’Europa de les nacions i de les regions”. Així, si vigilem, en podrem anar trobant molts més en la propera i disputada campanya electoral.

El què cal ara a la política catalana és demostrar que el seny dels catalans és real.

Tothom ha de saber que Catalunya és una nació dins d’Espanya i dins Europa, on hi conviuen persones de moltes distintes procedències, que han demostrat una gran varietat de sentiments patriòtics i que l’independentisme i els qui el defensen suposen, més o menys, la meitat de la població, clarament insuficient per llançar-se unilateralment vers una terra promesa fora de l’Estat Espanyol.

Ara, més que mai, cal posar sobre la taula les reivindicacions que ens uneixen a la majoria de catalans: unes balances fiscals que comptin amb la concurrència de totes les comunitats, per fer-les transparents, solidàries i equitatives. Que tinguin en compte les diverses característiques de cada comunitat, per poder-se desenvolupar lliurament i sentir-se respectades i no castigades per la seva manera de ser. Que reconeixin que Espanya és plurinacional i necessita el desenvolupament d’un Senat, que sigui la seu parlamentària on es discuteixin i s’acordin les normes que ens facin sentir a tots, ciutadans i no súbdits d’aquesta Espanya plural.

El mes d’agost de 2014, fa més de tres anys, vaig expressar la meva opinió per escrit en aquest mateix periòdic titulat “Cal crear un conflicte per arribar al diàleg?”, en ell afirmava que el Govern de la Generalitat havia de saber l’opinió dels catalans, a través d’una consulta, en base a l’article 19 dels drets humans, per poder orientar la política catalana vers el reconeixement i respecte de la nostra identitat. Allí afirmava: “Catalunya som una Nació que volem ser escoltats i debatre entre tots el nostre futur. No per ser més assenyats i dialogants hem de ser menys ferms i tossuts. Quan Catalunya ha anat unida, buscant el mínim comú denominador de les diverses propostes, hem avançat fermament cap els objectius pretesos. Quan Catalunya es fracciona el fracàs està assegurat”.

Som molts els que, en aquest “xoc de trens” que s’ha produït, hi estem patint i voldríem que es reconduís la situació. Cal donar entrada a gent federalista d’esquerres, no solament a Catalunya, sinó a tot Espanya i a tot Europa, perquè s’obrin línies d’actuació progressistes per aconseguir un Estat Europeu on les Regions i les Nacions siguin plenament reconegudes i respectades.