Cal reparar la fractura

La història ens explica que el diàleg per aconseguir acords entre dos bàndols antagònics i enfrontats, sols es produeix quan tots dos es senten perdedors.

Semblava que les noves eleccions autonòmiques de Catalunya ens ajudarien a reconduir la greu fractura que han produït els dos bàndols nacionalistes, l’espanyol i el català, però no ha estat així. Tots dos bàndols, pervertint les mateixes paraules, com són la democràcia i el diàleg, continuen ensenyant-se les dents per abatre el contrari i intentant proclamar-se cadascun, com a vencedor.

També la història ens mostra com l’enfrontament dels nacionalismes català i espanyol, sempre ha acabat malament per a tots dos bàndols i han calgut molts anys de treva i de polítiques tolerants, per retornar a la convivència pacífica i d’un cert respecte mutu per tornar a progressar conjuntament, dins d’una Comunitat Econòmica Europea.

Molts dels que hem bregat durant anys dins la política catalana,  recordem amb nostàlgia les cotes d’autogestió que havia aconseguit el catalanisme de finals del segle XX: les competències exclusives de la policia autonòmica, la immersió lingüística a les escoles, les grans cotes de neutralitat informativa dels mitjans de comunicació públics, la unió de partits per aconseguir sumar energies davant d’objectius comuns, la descentralització política de Catalunya vers el món local i comarcal, el prestigi internacional de Catalunya arreu del món, etc.

També ens dol molt que el Partit Popular tingui la gran dèria de voler recentralitzar les competències autonòmiques, tot vetant o recorrent al Tribunal Constitucional contra moltes lleis i normes catalanes, en un clar intent de reducció de la sobirania de Catalunya. Ja no entrarem a debatre la corrupció i la mancança de separació de poders a Espanya, entre l’executiu i el judicial.

També som molts els que ens agradaria, no solament tornar a allò que Catalunya havia aconseguit, sinó també, a ampliar la sobirania per assegurar unes balances fiscals solidàries, però transparents, una normalització lingüística, que precisa una discriminació positiva de la llengua catalana, mentre aquesta es trobi en inferioritat de condicions respecte a l’ús de l’altra llengua oficial de Catalunya: el castellà. I per últim, lluitar per la consecució del reconeixement de l’Espanya ‘Plurinacional’, que respecti i ajudi a conservar i enriquir culturalment les diverses nacionalitats de l’Estat.

Per tot això, cal retornar la confiança al Govern de Catalunya, perquè pugui obtenir l’adhesió d’entre 66% i el 75% de la població de Catalunya, igual com s’estableix per a les lleis fonamentals, siguin estatuts o constitucions. Per arribar-hi, costarà molts anys, però cal començar quan abans millor.