Els Picas, pastors del pla d’Anyella
El passat divendres, al restaurant El Cremat de les Llosses, va tenir lloc un sopar d’homenatge organitzat per la família Ribot de la Torre d’Estoll (de la plana de la Cerdanya), al pastor Joan Picas, que durant els darrers anys va exercir de majoral del pla d’Anyella, una de les propietats dels Ribot i un dels més renomenats llocs de pastura estival de l’alta muntanya catalana.
Fou un acte entranyable i crec que mereix ser recordat dins la història de la ramaderia transhumant del país. Ens trobem en uns moments en què, lamentablement, tot un món pastoral s’esvaeix, desapareix o es transforma.
La gran ramaderia transhumant passa pels seus darrers anys de vida. A la comarca tenim també un exemple dels pocs que encara resisteixen, els vaquers de la Moixa de Llanars. Tan sols quedarà la petita transtermitància en l’àmbit local, de poca altura.
El pare d’en Joan, en Lluís Picas, va ser majoral a la jaça de Roc Blanc, a la Molina, i posteriorment passà al pla d’Anyella. En Joan va recollir la seva herència i ha estat un dels elements clau en la pervivència de la ramaderia transhumant a Catalunya.
Gràcies als Picas (Joan, Jordi, Carles i Eulàlia), del 2012 fins al 2016 va poder-se reviure el tradicional i important camí ramader central del Lluçanès, des d’Alpens -i posteriorment des de Sant Martí d’Albars-, fins al pla d’Anyella. Va ser una experiència de cinc anys que han deixat els darrers testimonis i records d’una activitat molt lligada a la terra, a les comarques del Lluçanès i el Ripollès.
Sovint no som conscients de la importància de la ramaderia transhumant per a les nostres contrades. Rellevància històrica, però alhora econòmica, etnològica i cultural.
Que un dels temes centrals del Museu Etnogràfic de Ripoll sigui la ramaderia tradicional, al costat de la indústria del ferro, del món a pagès o del tèxtil, força vegades no té el reconeixement que es mereix i que fóra desitjable.
Joan Picas, veí fins ara de cal Magnet, a Campdevànol, ha optat per una nova aventura vital: anar a viure en una finca de l’Alt Berguedà i deixar a part uns treballs en els quals era un referent.
Malauradament els cosins d’en Joan (Jordi, Carles i Eulàlia), també han hagut d’abandonar la finca del Lluçanès on hivernaven.
I el camí ramader del Lluçanès ha tornat al seu anonimat, al silenci, després d’haver marcat durant segles, amb un petit i significatiu reviscolament, la vida d’una part del territori.
En Joan mereixia l’homenatge que va rebre el passat divendres. Aquesta família forma ja part indissoluble de la memòria etnològica, econòmica i cultural del Ripollès. No és cap anècdota que els Picas apareguin en alguns dels audiovisuals que podem veure al Museu Etnogràfic de Ripoll. Tenen un lloc entre els grans pastors històrics, com en Pere Casals, de Molinou de Campdevànol.
El més trist, però, és que aquest petit esdeveniment que avui relatem, ens caldrà recordar-lo quan, d’aquí a poc –i espero que no triguem gaire–, haguem que fer reviure la ramaderia transhumant catalana, encara que sigui de manera artificial, per tal que esdevingui un dels eixos de manteniment del paisatge, de la pagesia i del món rural català.
Fou un acte entranyable i crec que mereix ser recordat dins la història de la ramaderia transhumant del país. Ens trobem en uns moments en què, lamentablement, tot un món pastoral s’esvaeix, desapareix o es transforma.
La gran ramaderia transhumant passa pels seus darrers anys de vida. A la comarca tenim també un exemple dels pocs que encara resisteixen, els vaquers de la Moixa de Llanars. Tan sols quedarà la petita transtermitància en l’àmbit local, de poca altura.
El pare d’en Joan, en Lluís Picas, va ser majoral a la jaça de Roc Blanc, a la Molina, i posteriorment passà al pla d’Anyella. En Joan va recollir la seva herència i ha estat un dels elements clau en la pervivència de la ramaderia transhumant a Catalunya.
Gràcies als Picas (Joan, Jordi, Carles i Eulàlia), del 2012 fins al 2016 va poder-se reviure el tradicional i important camí ramader central del Lluçanès, des d’Alpens -i posteriorment des de Sant Martí d’Albars-, fins al pla d’Anyella. Va ser una experiència de cinc anys que han deixat els darrers testimonis i records d’una activitat molt lligada a la terra, a les comarques del Lluçanès i el Ripollès.
Sovint no som conscients de la importància de la ramaderia transhumant per a les nostres contrades. Rellevància històrica, però alhora econòmica, etnològica i cultural.
Que un dels temes centrals del Museu Etnogràfic de Ripoll sigui la ramaderia tradicional, al costat de la indústria del ferro, del món a pagès o del tèxtil, força vegades no té el reconeixement que es mereix i que fóra desitjable.
Joan Picas, veí fins ara de cal Magnet, a Campdevànol, ha optat per una nova aventura vital: anar a viure en una finca de l’Alt Berguedà i deixar a part uns treballs en els quals era un referent.
Malauradament els cosins d’en Joan (Jordi, Carles i Eulàlia), també han hagut d’abandonar la finca del Lluçanès on hivernaven.
I el camí ramader del Lluçanès ha tornat al seu anonimat, al silenci, després d’haver marcat durant segles, amb un petit i significatiu reviscolament, la vida d’una part del territori.
En Joan mereixia l’homenatge que va rebre el passat divendres. Aquesta família forma ja part indissoluble de la memòria etnològica, econòmica i cultural del Ripollès. No és cap anècdota que els Picas apareguin en alguns dels audiovisuals que podem veure al Museu Etnogràfic de Ripoll. Tenen un lloc entre els grans pastors històrics, com en Pere Casals, de Molinou de Campdevànol.
El més trist, però, és que aquest petit esdeveniment que avui relatem, ens caldrà recordar-lo quan, d’aquí a poc –i espero que no triguem gaire–, haguem que fer reviure la ramaderia transhumant catalana, encara que sigui de manera artificial, per tal que esdevingui un dels eixos de manteniment del paisatge, de la pagesia i del món rural català.