Quan parlem de desenvolupament en aquesta comarca hi ha una xifra que espanta, i és la destacada pèrdua de població que s’ha succeït al llarg d’aquests últims anys. Avui dia, les xifres de població del Ripollès se situen per sota dels nivells de finals del segle XIX. Segons l’IDESCAT, l’any 2016 a la comarca s’hi comptaven poc menys de 25.000 habitants, dels quals tan sols poc més d’un 20% tenien menys de 30 anys. Si deixem de banda els nuclis més grans i ens centrem en els petits pobles de la comarca, ens trobem una problemàtica de despoblament severa. Una petita dimensió demogràfica, una densitat de població molt baixa, una taxa de creixement negativa, un significatiu nivell de masculinitat superior, un alt envelliment i un elevat impacte de l’emigració situen els nostres pobles d’alta i mitja muntanya en el que el professor del centre d’estudis demogràfics de la UAB, Joaquín Recaño, en el seu estudi “La sostenibilitat demogràfica de l’Espanya buida” qualifica d’Espais Rurals d’Emigració. En el seu recent estudi, Recaño avisa de la importància de la immediata intervenció política per retenir els pocs joves que resideixen en aquests petits pobles, especialment les dones, i de les actuacions per atraure immigració, tant de dins de l’estat com de fora. De no posar en marxa aquestes mesures, en qüestió d’una dècada la situació pot convertir-se en irreversible. Sovint tendim a pensar que la solució al problema de la despoblació implica generar ocupació. Si bé el lloc de feina és una variable que no es pot menysprear a l’hora d’escollir el lloc de residència, afirmar que generar ocupació significa atraure i fixar gent al territori és faltar a la rigorositat i als fets. Els que vivim en els petits pobles del Ripollès ho sabem bé. Són molts, en alguns casos majoria, els habitants que per treballar es desplacen a Camprodon, Ribes de Freser, Ripoll, Olot, Vic... I és que avui en dia el temps que, de mitjana, els catalans considerem acceptable per anar a treballar, supera l’hora de trajecte. De fet, aquest temps és el que es triga per anar d’una banda de Barcelona a l’altra amb transport públic, o el que necessitem les ripolleses i els ripollesos per arribar a l’Àrea Metropolitana amb el cotxe (del tren millor que no en parlem...) On trobem, doncs, la solució al problema de la despoblació? Partint de la base que cada petit poble i nucli habitat del Ripollès té les seves característiques i especificitats, la despoblació s’ha de combatre oferint un millor accés als serveis bàsics i, sobretot, millorant l’oferta a l’habitatge. Qualsevol acció que vagi en sentit contrari és un pas enrere. Desafortunadament, i contràriament al que s’espera de molts consistoris de la comarca, les mesures per estalviar-se uns quants cèntims en el pressupost centralitzant els serveis fan que encara avui dia, tot i la greu situació, trobem nuclis i municipis ripollesos on s’estan reduint els dies de visita del metge o s’està a punt de perdre el transport escolar. Per posar un exemple del que, segons la meva humil opinió no s’ha de fer, exposo el cas del meu municipi, Queralbs, on fa poc més d’un any es va decidir per majoria del ple, apujar els preus de lloguer del petit parc d’habitatge municipal per adequar-los als preus del mercat immobiliari. Mesures com aquesta, sumades als preus i la poca oferta d’habitatge accessible a causa del controvertit règim de tinença de propietat dels nostres pobles (hi ha molts habitatges de segona residència, alguns buits i d’altres que només s’omplen un parell de setmanes l’any) fan que sigui molt difícil que hi hagi famílies disposades a instal·lar-se i donar vida als petits pobles del Ripollès. Vist amb una mica de perspectiva, des de finals dels 70 fins a la primera dècada del mil·lenni, la població del Ripollès va decaure gairebé un 20%, passant dels gairebé 31.000 habitants a situar-se entorn els 25.000. Segurament ens posaríem d’acord discutint sobre les causes, majoritàriament globals, que ens han conduït a aquesta situació. Però el més important ara per ara no és el diagnòstic, sinó actuar ràpidament. Des del món local i comarcal hi ha molt per fer, i potser seria hora de posar-se les piles. Reflexions com aquestes no han de servir per generar malestar enfront les administracions ni per acusar o carregar responsabilitats per la situació de despoblament actual, perquè som tant pocs, que potser en som tots una mica culpables. El que jo espero amb aquest article és generar un debat sobre el problema i advertir que si no hi posem remei, ens quedarem sense persones. I sense persones no hi ha activitat, ni economia, ni territori, ni municipis, ni paisatge ni Ripollès.