Enyorant l’esperit de la transició

En la dècada de 1970 al nostre país hi va haver un despertar generalitzat dels ciutadans, veient que el dictador s’anava acabant i s’albirava una nova etapa, entorn d’una Europa democràtica i de progrés. Concretament a Ripoll també s’acabava aquella Espanya gris, controlada per una dictadura que ens volia súbdits anestesiats, però pel contrari, ens feia unir i agermanar la gent inquieta que desitjàvem el canvi democràtic. La majoria d’aquella gent, a partir dels anys 60, va formar part de l’Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals (ARIC), promoguda per Josep Mª Anglada i que, durant una vintena d’anys, va ser el seu aixopluc per no resignar-nos a estar callats i amorfes.

Així, l’ARIC va ajudar a promocionar-se molts dels grups progressistes, com van ser: el Cine Club, el grup de mestres “Nostre Lloc”, el grup de folk “Traginers”, grup de teatre “TESPIS”, la Publicació periòdica comarcal, l’Equip d’Art, el Català a l’escola, Cicle de Teatre infantil “Cavall Fort”, Colònies d’estiu, Conferències de sensibilització democràtica, etc.

Com a Ripoll, a Catalunya i a Espanya es van generar uns moviments a favor de la Democràcia que feia que la gent s’enquadrés en partits polítics i el que fou més important, que tothom respectés la diversitat d’opinions, aconseguint que a Catalunya se centressin les reivindicacions sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Amb aquesta unitat es va aconseguir la democràcia i el període més llarg de reconeixement de la nostra identitat catalana. Amb aquest ambient, la fita política més esperada de molts ripollesos fou el compromís polític. Per això, molts membres d’ARIC vàrem integrar-nos en les diferents opcions polítiques i potser per això, en el primer mandat municipal de 1979-83 es formà un govern d’unitat, ja que estàvem acostumats a treballar junts.

Malauradament el Govern del Partit Popular, en anar contra l’Estatut de Catalunya, ha estroncat el progrés nacional que havíem aconseguit, provocant una reacció separatista a Catalunya, sense obtenir la majoria suficient que evités la fractura entre els mateixos catalans.

En la situació actual de Catalunya, hi podem veure com ha canviat l’ambient ciutadà en 50 anys, el progrés de la nostra societat, la globalització mundial, la facilitat d’accés a la informació, l’aflorament dels casos de corrupció, etc., com els ciutadans ens anem radicalitzant en les nostres posicions, fent que la catalogació de les polítiques en dretes i esquerres, en conservadors i progressistes, etc., s’hagi anat diversificant i radicalitzant, fent la societat cada vegada més dividida, de manera que formar equips de govern, sigui més difícil.

També cal observar l’evolució que experimenta la informació que es transmet a través de les xarxes socials. Un model el tenim en l’enfrontament del procés català amb Espanya, que ha generat la circulació per les xarxes de múltiples falsedats en els dos nacionalismes i que empenyen a unes posicions radicals, que fan molt més difícil poder-se entendre. D’altra banda, com que el desprestigi dels polítics és constant dintre les xarxes, molta gent de vàlua els hi costa molt formar part dels partits polítics i conseqüentment renunciïn a tenir cap representació política. Estem veient ja ara, com manen al món molts governants ineptes, populistes, xenòfobs, radicals, etc., sostinguts per uns súbdits fanatitzats, que menyspreant la realitat perden el sentit comú i els valors humans, fent afeblir la democràcia.

Com enyorem aquelles èpoques que la unió feia la força; encara que per aconseguir-la fos necessari buscar el mínim comú denominador per avançar, a poc a poc però units, cap al progrés i objectis comuns.