Negociació i pactes

El mes de Gener El Ripollès publicava el meu article d’opinió, titulat “Cal reparar la fractura”, la fractura que s’havia produït a Catalunya en el procés d’independència, tot confiant que, una vegada celebrades les eleccions del 21 de Desembre i a fi de superar l’aplicació del 155, el nou govern reconduiria la situació, tot negociant amb els partits catalanistes, una nova política dins del marc constitucional, que aconseguís el suport, com a mínim, de dos terços del Parlament, com es precisa per modificar lleis fonamentals, com l’Estatut de Catalunya.
Sorprenentment no ha estat així, ja que, per una banda, l’independentisme enervat continua provocant que hi hagi gent que s’estigui allunyant fins i tot del catalanisme i per l’altre, l’aplicació del 155 ens exposa a retrocedir en qüestions acceptades durant anys i aconseguides sense massa problemes.

Aquest allunyament de la realitat fa que siguem molts els qui ens trobem mig marejats de tantes discussions, consignes i adoctrinaments mediàtics i digitals, que ens fan viure amb l’angoixa i el patiment de no saber on som o bé cap a on anem, pressionats per les passions i dèries emocionals dels defensors i els detractors de cada un dels dos bàndols en litigi. Sense respectar els posicionaments variats, difícilment avançarem i solucionarem un problema que és polític.

En la diada de Sant Jordi hem pogut gaudir temporalment d’una pau interior en reviure de nou el sentiment d’amor a una cultura i a unes tradicions que ens agermanen. Hem retrobat un ambient tranquil i alegroi que ens donava serenitat, ambient assossegat, amb cares disteses i amables, on tothom compartia felicitat. Això ens fa adonar que el catalanisme continua tenint uns bons eixos per avançar, des de la unitat, pel ferm compromís amb la llengua i la cultura, per una defensa clara de l’autogovern i per intentar liderar les reformes d’Espanya, amb la mirada posada cap a Europa.

Aquesta visió optimista ens fa creure que la solució a la crisi catalana passa per la voluntat de respectar i compartir posicions diverses i així aconseguir un gran pacte entre catalans que, mitjançant nous consensos, recuperi el que s’ha perdut i poder avançar vers noves fites de reconeixement de la nostra identitat nacional i un nou i millor finançament autonòmic.

Diferents partits catalanistes, però no independentistes, varen insistir molt de temps en assenyalar que treure les institucions de la legalitat, tindria conseqüències molt greus. Desgraciadament el temps els hi ha donat la raó. Llàstima que no els hi fessin cas. Potser aquests partits no votaran un president independentista, però podran donar suport a uns pressupostos o a altres iniciatives governamentals. L’independentisme es base a dir que la majoria té el dret a governar, però com que no vivim una situació política normal, ens cal buscar solucions polítiques excepcionals.

Últimament veiem com, els dos partits no independentistes En Comú Podem i el PSC, estan aconseguint una relació normalitzada amb, el PDeCAT i ERC, dos partits independentistes, on la majoria dels seus diputats tenen clara la necessitat urgent de formar govern. Llàstima que no sigui així a dins de Junts per Catalunya, on Puigdemont condiciona repetidament la formació de govern.

Però, molt de compte, ja que tenim encara avui un Rajoy que està aferrat a un nacionalisme espanyol, en plena cursa amb Ciutadans per veure qui és més patriota i anticatalanista, no contemplant més que una victòria total i un escarment exemplar al sobiranisme català.

La pregunta que em faig: quan s’adonaran Rajoy i Puigdemont que això només es pot arreglar amb més democràcia, és a dir, amb més negociació i pactes?