Quan arribarà el seny?

En els últims dies, proliferen en els mitjans de comunicació moltes opinions d’experts que pretenen orientar sobre com està el conflicte entre Catalunya i Espanya en el moment actual i fan propostes constructives de cap a on haurien de dirigir els trets els partits polítics per trobar la forma més encertada i constructiva.

De les diferents propostes que he pogut llegir, pretenc resumir les idees que he cregut més interessants. L’evolució del litigi català durant els últims anys seria molt diferent sense la llarga llista d’autogols i decisions que, tot i ser populars entre els mateixos seguidors, han acabat aconseguint el contrari del que es proposaven.

1. Començant per la recollida de firmes contra l’Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional, tenim que si es tractava d’adaptar l’Estatut a la Constitució i de garantir un bon encaix de Catalunya dintre d’Espanya, els il·lustres membres del tribunal es van cobrir de glòria. Què més voldrien ara molts poder tornar a aquell text en la versió prèvia a les tisorades del Constitucional?
2. L’any 2012, en la reunió entre Rajoy i Mas, aquest va apostar per al Concert Econòmic o res i va sortir sense res. Però Rajoy tampoc va aconseguir que el govern de la Generalitat abandonés les seves pretensions; al contrari, el va empènyer a agafar el camí més extrem.

3. L’aprovació de l’anomenada llei de desconnexió pel Parlament de Catalunya, el passat 8 de setembre i que pretenia donar una imatge de voler comptar amb tot Catalunya, va regalar a l’adversari aquella fotografia sinistra de la Cambra mig buida.

4. La intervenció policial de l’1 d’octubre, els policies que intentaven impedir el referèndum, van donar més cops de porra a la imatge internacional d’Espanya que als ciutadans que anaven a votar.

5. La declaració d’independència del 27 d’octubre va ser un altre autogol. L’únic que va aconseguir, a part de provocar l’aplicació de l’article 155, va ser posar en evidència que no hi havia res preparat i mostrar l’insuficient suport que tenia l’independentisme per fer aquell pas, tot i renovar la majoria en les eleccions del 21 de Desembre.

6. La justícia s’ha passat de la ratlla contra els dirigents independentistes i ha girat euroordres a tort i a dret, amb els resultats coneguts. Fora d’Espanya, la rebel·lió no la veu ningú i el prestigi del Tribunal Suprem ho acusa. Això sense comptar les injeccions de suport a l’independentisme que produeixen els empresonaments, el degoteig de nous processaments, etcètera.

7. Els famosos tuits de Quim Torra no són els que calia esperar d’un President de la Generalitat, pel que són un pes mort que gravitarà en tot moment sobre el seu govern.

8. Amb l’intent de nomenar dos consellers empresonats i dos més que són a Brussel·les, el President Torra, entre governat o desafiar, optà pel desafiament i el Govern central, tot optant per la posició més dura i sense considerar-ne el cost, contestà dient que no publicaria els nomenaments i que per tant, el 155 continuaria en vigor. Qui es va marcar més l’autogol?

L’esquema és gairebé sempre el mateix. D’una banda, la tendència suïcida al tot o res. De l’altra, la incapacitat per afrontar el litigi amb una estratègia política dirigida a convèncer més que no pas a vèncer. Si amb el que està caient, encara no s’activen les aliances i els propòsits reformistes, quan s’activaran? Per trencar aquesta dinàmica de destrucció mútua, res com un bon canvi de taulell. La moció de censura presentada pel PSOE pot ser una oportunitat. També hi ha qui diu de formar un govern tècnic.