N’estem fins els collons!

L’11 de Setembre de 2012 es va produir la primera gran manifestació massiva convocada per l’ANC, per mostrar el cabreig dels catalans davant la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, votat pels catalans en Referèndum l’any 2006 i també per la política recentralitzadora del Govern del Partit Popular. Aquests fets, units a la crisi econòmica que ens queia a sobre, va fer que la resposta ciutadana fos tot un èxit i el crit de la gran massa fos “IN-INDE-INDEPENDÈNCIA”. Això donà peu a que tant CiU com ERC es posessin a competir per veure qui era més “Independentista” i així liderar políticament aquella gran massa, sense adonar-se de l’error que cometíem tots dos partits. El crit, més plural i realista, i que hauria reflectit millor l’estat d’ànim i el sentiment dels manifestants hagués estat, “N’ESTEM FINS ELS COLLONS”, potser menys provocatiu que el d’INDEPENDÈNCIA, però molt més encertat per obtenir un millor i més variat consens dels catalans. Una visió que no varen saber aprofitar CiU i ERC quan varen entrar a governar la Generalitat el 2010 i varen preferir lluitar, entre ells, per veure qui era més independentista i així atraure els vots dels manifestants, fins i tot preferint anar de “farol” cap a la unilateralitat, pensant que el govern del PP s’acolloniria. Molt mala visió política, si ens fixem en el minso recolzament obtingut dels catalans: sols el 47%.


Des de llavors, he estat veient com el catalanisme realista i positiu en què jo sempre he cregut, ha estat tildat de tou i passat de moda. Ser catalanista i no independentista ja estava malvist o desqualificat. Però últimament estic veient com les enquestes comencen a donar uns resultats més esperançadors, ja que prop del 80% dels catalans han compartit una opinió, més racional i transversal, de què les sentències judicials que volen imposar els tribunals de justícia espanyols, són desmesurades.

Cal tornar a aquell catalanisme de fa més de 40 anys

 

 


Aquest 80% de catalans tenim un mínim denominador comú que ens fa superar divisions, tot mostrant una posició perfectament raonable, realista, que toca de peus a terra i que ens indica que cal tornar a aquell catalanisme de fa més de 40 anys que impulsava una acció política, molt més positiva i unitària, dels partits que governaven Catalunya i que agrupava la majoria de catalans, que treballàvem pel ressorgiment de la nostra llengua i cultura, per la immersió lingüista a les escoles, pels nostres mitjans de comunicació independents i plurals i que a la vegada ens feia relacionar amb Espanya i Europa sense ajudar a crear més enemics xenòfobs i anticatalanistes.


Malauradament s’han creat, en els últims anys, dos nacionalismes radicals enfrontats, el català independentista i l’espanyol centralista, que retroalimentant-se mútuament, han fet sorgir a Catalunya un partit, com Ciutadans, que va ser el partit més votat en les autonòmiques del 21 de Desembre i que mai s’havia significat al nostre país.


Esperem que el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, superant discursos excloents o personalistes, sàpiguen trobar, mitjançant el diàleg i la negociació amb el nou Govern de l’Estat, propostes incloents i transversals que recuperin i millorin les competències malmeses en la baralla radical que s’ha produït, pel que caldrà aferrar-se fortament a aquell mínim comú denominador que varen aconseguir els partits espanyols, per poder fer fora el PP del Govern de l’Estat, tenint molt present que la manca d’unitat pot fer retornar el PP i Ciutadans a un Govern Central més anticatalà que abans, ja que Ciutadans ens demostra constantment que vol ser més anticatalà i centralista que el propi Partit Popular. Molt de compte.