Cal mirar endavant

L’últim article d’opinió que vaig escriure deia que la lluita entre l’independentisme català i el Partit Popular, el famós “xoc de trens”, ha dividit la societat tot fent créixer i radicalitzar els dos nacionalismes: el català i l’espanyol. Des del meu punt de vista, sembla que tots dos bàndols estan, encara avui, ancorats per la tossuderia radical i excloent en que es varen atrinxerar des d’un principi, amb unes posicions més del segle passat, que no pas de l’actual. Espero que els il·lusionats de bona fe no en surtin massa tocats i que la recuperació no tardi massa.
El què avui vull destacar és que el problema català continua existint i que les solucions no han de ser solament per Catalunya, sinó també per tots els pobles europeus minoritaris, els Corsos, els Bretons, els Bascos, els Flamencs, etc., que aspiren a conservar la seva pròpia identitat; i que no ha de passar per crear nous estats, sinó per superar el model d’Estat-Nació, que està bloquejant sovint Europa amb el seu dret a veto. Es tracta de superar el present tot mirant cap un futur més integrador, que ens esperoni a suprimir les fronteres que ens divideixen i organitzar-nos, tot buscant fórmules que ens permetin compartir, sense trencar ni dividir.  Com diu Enrique Barón, expresident del Parlament Europeu: “Entre unir-se i separar-se és millor federar-se”.
Federar-se no és una eina ideològica, sinó un sistema de governança molt més humà i racional. Una cultura política que pretén lluitar per subsanar el conflicte ideològic que es dona entre la cooperació (treballar en comú) i la competitivitat (competir en front d’altres).  Cal que tinguem clar que el que ens ha fet evolucionar cap a un món millor, com a éssers humans, és la cooperació i no la competitivitat.  
La solució federal al conflicte existent a Espanya pretén fer-nos avançar, en base a noves formes de governança, que tinguin en compte la col·laboració i la cooperació entre les institucions i el teixit social dels ciutadans, començant pels ajuntaments, partint des de la ciutadania cap a les més altes institucions, de baix cap a dalt.  Cal que la nostra societat creï interlocutors capaços de treballar per un gran projecte de reconstrucció i d’assumir l’existència d’una Espanya plurinacional. Cal apostar pel diàleg, la racionalitat i el seny, per respondre als problemes reals.
L’Europa federal és precisament la circumscripció més idònia des d’on es poden governar els àmbits, que des de l’estat-nació som incapaços de fer. Per això és necessari enfortir la cultura del federalisme, a fi de que les idees humanistes,  obertes a les diverses races i religions, puguin prevaldre per damunt de les idees i interessos xenòfobs, populistes, nacionalistes excloents, capitalistes, etc. que es tanquen a la cooperació, al diàleg i a la voluntat de compartir aquest món amb tots els seus habitants. Potser arribat aquell dia, aconseguirem l’Europa de les Regions en que serà reconeguda plenament la Nació Catalana.
Si creiem i lluitem per un mon de pau i prosperitat per tothom, la idea més potent davant d’aquesta globalització és la federació.  La federació utòpica mundial, que hem d’esperar i desitjar pels nostres descendents i el futur del planeta.