Una delicada tardor calenta

Avui dia, a Catalunya, estem en uns moments que ens costa molt discutir de política sense ofendre’ns, ja que ningú no vol escoltar res que estigui fora de la seva visió política. Què ens està passant que no puguem enraonar-nos tranquil·lament com ho fèiem abans?

Ara molts independentistes veuen deshonest aquell catalanisme per no haver-se radicalitzat.

 

 

 

 

 

Indubtablement que l’evolució dels nacionalismes català i espanyol han produït una ruptura en el consens del catalanisme inclusiu, que havíem obtingut, bombardejat des dels dos nacionalismes radicalitzats. Ara molts independentistes veuen deshonest aquell catalanisme per no haver-se radicalitzat.

 

En les meves intervencions públiques als mitjans de comunicació, des que va començar el procés, sempre han estat que els avenços i les victòries històriques que el catalanisme havia aconseguit, varen respondre a l’estratègia de buscar el màxim consens, per mitjà d’un “mínim comú denominador”. Al contrari, quan l’operació de restar s’ha posat en marxa, Catalunya ha perdut sempre. Cap Estat del món es deixa perdre una part del seu territori, sense utilitzar tota la seva força, legal i il·legal. El Tribunal Suprem s’està inventant una violència inexistent i pretén escarmentar amb uns anys de presó la desobediència dels governants catalans. Els líders independentistes sabien amb qui se les tenien i se la van jugar. També sabien que només es podia negociar amb l’Estat una sortida al malestar català, si podien comptar amb el suport d’una gran força ciutadana al darrere, no amb la minsa majoria que no arribava ni al 50% i encara avui pretenen que més catalans se sumin a la seva proposta, tot trencant els precaris equilibris que ha hagut de fer el catalanisme per fer avançar les nostres cotes de sobirania i portant als seus seguidors a un assegurat cul-de-sac. Volien crear les condicions d’una ruptura, sabent que no tenien la força suficient. Això se’n diu “anar de farol”.

 

Avui encara n’hi ha que encara pensen que “quan pitjor, millor” i ja preparen una tardor calenta per l’11 de Setembre i l’1 d’Octubre. Pot ser el xoc definitiu: Uns volen separar-se d’Espanya i els altres volen una Espanya, “grande i libre”. Dos somnis per un mateix destí tràgic.

 

Amb tot l’enrenou que ens espera, un ja no sap massa a on navega, els mitjans de comunicació i les diverses xarxes socials ho acaben d’adobar, ja que les informacions que circulen al nostre entorn giren també entre els dos nacionalismes i no saps què és veritat i què és mentida, però no sols ens passa a nosaltres, ja que hi ha conflictes arreu del món i la informació arriba a tothom i a tot arreu, a través de les noves tecnologies i d’internet. Crec que és interessant la notícia que donava La Vanguardia del passat dimarts, sobre la creació d’una assignatura de periodisme a l’ESO, contra les notícies falses.

 

El segle XXI: “el segle de la comunicació”. La Federació d’Associacions de Periodisme d’Espanya (FAPE) considera “imprescindible” la creació d’una assignatura de periodisme per als cursos d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) en vista de l’”allau” i la “sobreabundància” d’informació i notícies falses que hi ha a les xarxes socials. Aquesta assignatura seria una “eina” que ajudaria a afrontar, amb “esperit crític”, “el món complex” de la societat de la informació.

 

Introduir el periodisme als instituts, no només convertiria els alumnes amb periodistes, sinó també, els periodistes en docents, ja que són els més ben qualificats per ensenyar com s’elabora una notícia, quines fonts s’utilitzen i com es pot distingir una notícia real d’una notícia falsa. Als Estats Units ja hi ha escoles que proporcionen aquests coneixements als alumnes, per ajudar a tenir un millor criteri informatiu.