Sobre els aiguats al Ripollès i Osona

“A la vora del riu, no t’hi facis el niu”: És la dita popular que, a través de Facebook, ha fet l’Eudald Alabau per ressaltar artísticament la desfeta que produí l’aiguat del riu Ter la matinada del passat dia 15 d’octubre, en inundar i destruir el Passeig dels Aurons, situat prop de la Fundació Eduard Soler, a la llera del riu Ter. La matinada d’aquell dia van circular a Ripoll, en la confluència del Ter i el Freser, 778 metres cúbics d’aigua per segon.

 

Malgrat les destrosses del passeig, l’Eudald ha sabut reutilitzar els materials naturals de la riuada, per restaurar amb noves escultures en forma de nius, penjolls, finestres i portals, l’aspecte artístic que tenia el passeig, donant així, un missatge molt positiu de no defallir davant les inclemències naturals que sovint ens forneix la naturalesa.

 

Fins fa pocs anys no existia, una regulació clara i exigent que evites que les edificacions s’apropessin a la llera del riu

 

 

 

 

 

 

Aquest bon tarannà optimista, no ens ha de fer distreure de ser previsors de cara al futur i fer cas de la dita que encapçala aquest escrit, ja que la gent gran del Ripollès, ens ha recordat sovint l’aiguat de 1940, que inundà bona part del centre de la Vila i que s’emportà riu avall, la masia de “Can Volant”, on habitava un meu tiet i que, per sort, va poder salvar la vida tota la família.

 

La discussió rau sovint en si s’ha de respectar o no el “bosc de ribera”. Hi ha qui diu que els arbres arran del riu s’han de deixar créixer sense cap restricció, ja que pertany totalment a la naturalesa i que és molt bo que això es respecti a les capçaleres dels rius, perquè ajuda a frenar la velocitat de les aigües i dona més temps a la gent de la plana i el litoral, per prevenir l’arribada de l’aiguat. Això semblaria bo si ens miréssim els rius com fa molts anys, però ara, amb els pantans que s’han anat construint durant el segle passat, la regulació dels cabals que afecten el litoral, es fa a través dels embassaments, tot deixant passar més o menys aigua, d’acord amb la quantitat de pluja i la capacitat dels pantans.

 

Mirant la situació del territori pel qual hi circula el riu Ter, sense haver-hi embassaments, com són les comarques del Ripollès i Osona, crec que la política a seguir per l’Agència Catalana de l’Aigua, hauria de comptar amb dos paràmetres. Primer: moltes de les poblacions per on circula el riu Ter i els seus afluents s’inunden amb molta facilitat i més si es calcula la possibilitat d’inundació, d’acord amb les previsions de 500 anys. Això és degut al fet que fins fa pocs anys no existia, una regulació clara i exigent que evités que les edificacions s’apropessin a la llera del riu, així com la construcció de ponts amb poca obertura o alçada, sense tenir en compte la previsió d’avingudes d’aigua. Segon: en les lleres dels rius s’hauria de conservar el bosc de ribera, però tenint en compte que, en cas de riuada, la grandària dels arbres no els impedís de passar per sota els ponts, a fi d’evitar embassaments que provoquessin inundacions, com va passar a Ripoll l’any 1940.

 

Cal tenir clar que la protecció de les zones habitades, no és solament per defensar als actuals habitants, sinó també, per donar millor seguretat als nostres descendents.

 

Benvinguts doncs els murs de protecció contra els aiguats a la Devesa del Pla i la supressió de la resclosa al sud de Ripoll, perquè ens donen millor seguretat pel futur de la nostra Vila. Ara caldrà netejar i recuperar les lleres, per continuar vivint i gaudint de cara als rius.