• El 2004 posar en marxa un setmanari era una bogeria?
L’objectiu era intentar fer una cosa que no havia funcionat mai, excepte en petites etapes de temps. Es tractava de fer un projecte prou sòlid i que ‘El Ripollès’ no tingués una curta etapa de vida i es consolidés com el que és: un mitjà de referència a la comarca.
• En aquell moment ja hi havia l’auge dels diaris digitals... fer un paper i no un digital va fer dubtar?
Nosaltres teníem clar que havíem d’anar cremant etapes. Solidificada l’etapa de Ràdio Ripoll i Televisió del Ripollès, havíem de buscar la tercera pota de la taula, que era la premsa escrita, sigui en digital o paper. Vam apostar pel paper pel tipus de comarca que estàvem on no hi havia un mitjà en paper que fos referència. El digital arribaria poc després. Amb paper ens vam tirar a la piscina en un format que molta gent es volia abandonar. I resulta que han passat quasi 20 anys i som el mitjà més venut a la comarca.
• Com s’ha anat consolidant per passar a ser el més llegit a la comarca i que la referència sigui els dijous  i no els dilluns i divendres?
Era molt important que érem el diari d’una comarca i no d’una capital. Com sempre fem als nostres mitjans, era important que el comarcalisme es notés moltíssim. Això va fer que es vengués a tots els municipis de la comarca. Quan vam arrencar, un dels objectius era que el diari es trobés a tots els pobles de la comarca, encara que fos a una botigueta. I nodrir informativament aquest mitjà de tots els municipis de la comarca, i no només els cinc grans. Això va marcar molt de pressa la referència i va canviar hàbits.

La gent es va trobar comprant un setmanari amb com a mínim 48 pàgines que parlava dels seus pobles, els seus ajuntaments i les seves entitats i va donar un valor que ha fet que el producte hagi prosperat.

• Ser referència vol dir ser influent i això comporta que tothom estigui pendent de tot el que surt i vulgui incidir... com es gestionen les pressions?
Hi ha dos punts en la premsa comarcal difícils de tractar. Un és quan es trepitgen els ulls de poll, que se’n trepitgen molt sovint i això que s’ha escrit queda i s’ha de mesurar per ferir mínimes sensibilitats. Això crec que ho hem fet bé. En canvi, tenim un repte pendent que és l’opinió del mitjà de comunicació. És una cosa que queda per fer per dir: aquesta és la nostra opinió. Fins ara fem de vehicle per donar l’opinió de molta gent de la comarca, però  no hem aconseguit donar l’opinió perquè no estem preparats en aquesta comarca. Som massa petits per poder assimilar que un mitjà et digui què no estem fent bé. Una cosa és que denunciem què no s’està fent bé i una altra és  que a més opinem sobre això.
• En mil números han passat la crisi econòmica, la pandèmia, la caiguda dels gratuïts i els digitals... per què ha sobreviscut ‘El Ripollès’?
Per què potser som una comarca diferent? Segurament. Tenim un gran afecte als mitjans de comunicació de la comarca: tenim una ràdio molt escoltada, una televisió que és de les  més vistes de Catalunya, un diari que quan tothom perd paper nosaltres en guanyem i un digital que té una barbaritat de visites.

A la nostra comarca la gent creu amb els mitjans de proximitat, però també hi ha de creure la classe política i el món cultural. Nosaltres hem sabut sumar i continuem endavant.

• I de fet dius que en creixement?
El setmanari ven avui els mateixos exemplars que la segona setmana de sortir. És veritat que no ha estat pla i hi va haver una caiguda de vendes important, perquè quan hi ha una crisi la gent retalla amb els diaris. És un orgull que mil números després estiguem aquí i ja ho voldrien molts.
• Ara mil números i d’aquí a un any dues dècades de setmanari. Cap on vol Corisa que  vagi el setmanari?
Tenim una línia molt ben marcada i podem matisar-la i millorar coses. I crec que hem de millorar coses amb l’esforç de la gent que hi treballa. Perquè el diari és mèrit dels que l’escriuen, busquen la informació i fan que quedi com surt. Però hem de millorar en petits detallets. Afegir més opinió periodística en alguns temes, segurament en tots no. Però en alguns s’ha d’opinar i tenir criteri. Altres prioritats? No oblidar-se mai de la comarca. Si no ens oblidem de la comarca, el setmanari tindrà molts anys de vida. Hi haurà més crisis del paper, però nosaltres seguirem allà. L’important és que la gent mantingui aquesta bonica tradició d’anar els dijous al quiosc a comprar un setmanari. Hem de ser capaços de generar valor suficient perquè la gent tingui un producte prou atractiu per no perdre el costum.