«El temps s’ha d’aprofitar: és l’única cosa que no es pot comprar»

Lluís Orriols Treballador d'una entitat bancària

per Martí Palau

Societat, Arreu, Entrevista

Lluís Orriols, al bell mig de la Plaça Sant Eudald
Lluís Orriols, al bell mig de la Plaça Sant Eudald | Martí Palau

 • Com vas viure la teva infantesa?
Vaig néixer al bell mig del poble, a un pis de la plaça Sant Eudald. Soc el segon de quatre germans, tres nois i una noia. Tinc molt bon record de quan era nen, tant del col·legi, al Joan Maragall -que li dèiem els nacionals- com després, de l’institut.
• Vas continuar estudiant des- prés de l’institut?
Sí, un cop vaig acabar COU me’n vaig anar a Barcelona a estudiar empresarials. Vaig anar a viure amb les meves cosines i una amiga seva. No era habitual que un noi anés a viure en un pis de noies, però la veritat és que va anar molt bé.
• De seguida vas trobar feina?
La vaig trobar tan de pressa que no vaig poder ni acabar la carrera. Em vaig presentar a unes oposicions de La Caixa i ja em van agafar fix. Vaig començar a treballar massa aviat, és un dels errors més grans de la meva vida.
• Per què ho creus?
Em vaig perdre més de la meitat de la meva vida universitària i de viure a Barcelona. Vist amb perspectiva, m’hauria esperat a acceptar una feina així. Està clar que en el moment tenia ganes de treballar i guanyar diners, però em vaig perdre una part de la meva joventut.
• Un cop vas començar a La Caixa, on et van enviar?

Em van donar una llista amb 120 oficines d’arreu d’Espanya, i havia de marcar les meves preferències. Vaig posar primer les de Barcelona -per aprofitar que hi tenia pis- i després les de Girona. Em va tocar a Empuriabrava.    

• Lluny de Ripoll i lluny de Barcelona...com t’ho vas fer?
El dia 15 de gener vaig entrar a l’oficina d’Empuriabrava amb una maleta a punt per treballar, però sense lloc per dormir. Per sort, em vaig trobar uns companys meravellosos que em van ajudar a buscar un hostal, on vaig estar tres mesos, fins que vaig trobar pis a Figueres. Al cap d’un any, em va tocar fer la mili a Lleida i després vaig tornar a la feina.
• Et vas instal·lar definitivament a L’Empordà?

Sí. Vaig canviar de pis, i me’n vaig anar a viure a Empuriabrava. A partir de llavors, van ser vint anys vivint a l’Empordà i anar treballant en diferents oficines de la zona.                                                                                                             • En quin moment vas decidir tornar a viure a Ripoll?
El punt clau van ser els meus nebots. Vaig pensar que si no vivia aquí els podria veure molt poc. I vaig decidir tornar a viure a Ripoll, encara que em suposés fer molts quilòmetres cada dia per anar a la feina. Cada dia havia d’anar a Cadaqués, Figueres, Portbou... Depenent on em toqués. Fins que em van oferir la possibilitat de treballar a Sant Joan de les Abadesses, i vaig poder treballar prop de casa per fi.                                                                                                  

• Fins que, fa dos anys, vas decidir agafar una excedència. A què es deu?
No m’agradava el camí que havia pres la meva feina: ja no era una feina de banca, sinó que de vegades em sentia un comercial, havent de vendre coses i trucant a la gent. Ara només em queda un any d’excedència, i hauré de tornar-hi, suposo.
• Vas agafar l’excedència amb algun objectiu concret?
Cap ni un. La gent es pensa que ja estic jubilat, però no. Simplement, estava cansat de la feina i he tingut temps per mi. M’he pogut implicar en diferents coses del poble que em fan sentir bé.
• Molta gent et coneix per la teva faceta de regidor... com et vas prendre els resultats de les darreres eleccions?
No m’ho esperava gens i la veritat que vaig estar unes setmanes tocat anímicament. A ERC teníem coll avall que entraríem al govern, i la veritat és que va ser un cop molt dur.
• Col·labores en diferents iniciatives de la comarca. Amb quin propòsit?
Són coses que em fan sentir bé i penso que faig content a altra gent, com al «Bici sense edat» o entrenant l’Abadessenc PRO.