«Les fotos serveixen per veure el que no es veu»
Pau Picornell Conductor d’autobús i fotògraf
• D’on sorgeix la teva passió per la fotografia?
Sorgeix a partir de quan els mòbils comencen a fer fotos amb bona definició. De petit ja m’agradaven les fotos, però valia molts diners. Tot va començar al bus, fent fotos als passatgers o a coses que veia i em va començar a enganxar. De fet, jo vinc de família d’artistes, tot i que sempre havia intentat fugir una mica del que tenia a casa.
• Abans de conduir autobusos, a què et dedicaves?
Vaig treballar molt temps de tècnic de so i vídeo. Un dia, vaig descobrir la paraula ‘creativitat’ i a partir de llavors vaig començar a indagar, durant els temps lliures que tenim a la TEISA, vaig descobrir que hi havia una sèrie de mètodes per generar idees i explicar coses.
• Un d’aquests mètodes és la fotografia?
En el meu cas sí, la fotografia pot fer sortir emocions que de vegades no podem deixar anar. A través de les imatges em puc expressar.
• Era una passió adormida?
Una vocació tardana, diria jo. Quan treballava de tècnic de so sempre havia estat envoltat de gent creativa, però potser no ho sabia copsar. De fet, jo mai menciono la fotografia, sinó la creativitat.
• Com expresses aquesta creativitat?
Jo he d’explicar una cosa i ho he de fer sense paraules. De temes tècnics no en sé massa, però m’he preocupat molt més pels sentiments i per fer servir un codi per arribar a la gent. La creativitat és molt addictiva, perquè et permet tornar a ser un nen i tornar enrere per qüestionar-ho tot.
• La fotografia és l’única eina que tens per la creativitat?
No. A la meva vida també soc creatiu. El que passa és que hi ha uns límits: hem de menjar, hem de viure i hem de fer veure que allò que no ens sembla bé, ens sembla perfecte. Però està bé, ja que t’ensenya a preguntar-te el perquè de les coses.
• La teva passió la compagines amb la professió, conduint autobusos. Per què conductor?
Vaig treballar de tècnic de so, fent gires, amb espectacles i companyies. Era una feina amb data de caducitat, i vaig decidir plegar. Per sort, m’havia tret el carnet d’autobús i m’ha acabat servint. He trobat el meu lloc, perquè m’agrada la meva feina. Transporto la humanitat: veig la vida com puja i com baixa.
• El teu ofici t’ajuda a desenvolupar la creativitat?
Totalment. Les estones de descans entre els trajectes m’ajuden a pensar, així com les converses que es produeixen al bus. Són situacions quotidianes que, si en fas una abstracció, pots treure quelcom. Els autobusos em posen un plat a taula, però també m’aporten moltes idees i temes a desenvolupar.
• Què t’aporta la rutina del dia a dia?
Normalment, sempre faig la mateixa línia i això vol dir que hi ha coses que veig cada dia. Em fixo en la llum, en les persones que pugen i baixen... Sempre duc una càmera a sobre, per captar moments que em suggereixen alguna cosa. En la creativitat, 2 + 2 no són 4, per mi són 22.
• Els passatgers ja et coneixen com el conductor de la càmera?
La majoria són molt simpàtics i sí, ja em coneixen. De vegades, hi ha persones que desprenen una llum especial i els he demanat de fer-los una foto. Però mai la faig el mateix dia, sinó que espero el moment oportú. Podria ser un conductor remugaire, però prefereixo transmetre sensacions positives a la gent.
• Poder exposar les teves obres t’emociona?
La primera exposició la vaig fer a Vic i vaig tenir la sensació que m’estaven despullant. És increïble, em vaig quedar immòbil, perquè estan mirant les teves imatges i jutjant-les. Ara ja m’hi he acostumat, però fer exposicions no és la meva obsessió.