Coincidint amb la setmana del 8M, hem convocat per parlar a dues de les dones amb més responsabilitat en el món de la Salut al Ripollès: Núria Gomis, adjunta a la direcció d’Infermeria de l’Hospital de Campdevànol i Susanna Prat, adjunta a la direcció de l’ABS Ripoll-Sant Joan i Camprodon

• En el món de la Salut encara hi ha molts rols definits? La gent espera que l’home sigui el metge i la dona l’infermera?
Núria Gomis (NG): Jo penso que la gent sí que espera que hi hagi feines d’homes i de dones, però cada cop més es van diferenciant. Sempre es pensava que el metge era un home i l’infermera una dona, però això està canviant: només cal veure les Facultats de Medicina i Infermeria on s’està trencant aquesta tendència. Costarà la igualtat, perquè la funció cura s’ha associat més a la dona, però s’està canviant.
Susanna Prat (SP): Sí que estem en una tendència de canvi de rol, fins i tot mirant les dades. El sector de la salut és un camp de dona perquè hi ha molta majoria en els diferents col·lectius de cura. Tradicionalment sí que s’ha associat la dona amb l’infermeria i això encara ens passa sobretot amb població gran.  Encara hi ha aquest rol a nivell social de diferència per gènere, però això es va aigualint.

• Vosaltres que esteu en posicions directives als vostres centres, canvia la mirada que hi hagi perspectiva de gènere en la presa de decisions?
SP: A l’Atenció Primària, que és on comparteixo amb altres dones directives la realitat d’avui en dia penso que hi ha molta representació de la dona. Per la nostra organització jeràrquica, sí que l’adjunt a direcció era més una dona i més una infermera perquè el director tenia unes funcions més mèdiques. Jo penso que en els últims anys la tendència és molt positiva perquè cada cop hi ha més dona que ocupa el càrrec de direcció i també fins i tot de dona infermera. Perquè dones amb perfil de metgessa ja s’ha anat veient com a dirigents, però no tant les que fan tasques femenines.

NG: S’està traduint a nivell de direcció el que passa a nivell de facultat. Com que hi ha molta dona en el sector sanitari, està clar que poden ostentar els mateixos càrrecs que els homes. Per tant, la nostra direcció és més ciat femenina... els homes ja hi estan en minoria.

• Fa un temps es va fer viral una imatge d’un centre mèdic on hi havia moltes metgesses, però al quadre mèdic tots els homes eren caps de servei. Heu trobat sostre de vidre?
NG: Que hi ha llocs que hi pot ser, segur. Ve donat perquè les dones quan decideixen ser mares hi ha un temps que no poden treballar. A vegades aquest temps s’aprofitava que els homes que no tenien aquests permisos llargs podien oferir més continuïtat. Les lleis van canviant i hi ha més igualtat. Aleshores sí que era un factor que podia pesar en la presa de decisions.
SP: Sí que hi ha sostre de vidre, tot i que no l’hem d’empènyer, però el pots arribar a viure. Sobretot per aquest històric: quan mires enrere la gent que ocupa càrrecs de fa anys hi ha aquesta tendència més masculina. Ara, però, hi ha una reconversió total.

• Amb la vacunació de la Covid es va veure que hi havia desajustaments en la regla de les dones i alguns estudis van veure que els processos d’investigació s’havien fet sobretot amb homes. És un cas aïllat o hi ha biaix de gènere en la recerca?

SP: Per desgràcia, aquests dos anys de pandèmia han estat molt poc reflexius. Hem hagut d’anar a una transformació constant, a un dinamisme i una velocitat que ha fet que totes les decisions han estat poc reflexionades per ser una perspectiva més holística sobre com es viu la pandèmia. No només ens hem oblidat del gènere, sinó també de gèneres de discapacitat o ètnia. No s’ha tingut temps, la velocitat que ha exigit la situació no han permès la reflexió i buscar propostes.

NG: I també és cert que hi ha estudis que demostren que la majoria d’assajos es fan amb gènere home. Després, quan aquestes medicacions s’utilitzen en gènere femení pot ser que tinguin un efecte que no estigui contemplat i, genèticament, està demostrat que no som iguals. Potser amb més temps, com diu la Susanna, amplies i pots plantejar-t’ho.
SP: Jo quan hi penso, crec que és que no vam tenir temps de fer el que havíem d’haver fet. Però en aquell moment era clau aquella primera atenció. La pandèmia es va atenuant, però el que veiem ara és tot allò que no hem pogut cuidar en aquest temps.

• Se sol dir que els lideratges en femení busquen més la cooperació que la competició. La pandèmia ha estat un moment on el treball en xarxa ha estat clau, oi?
NG: Per descomptat que si no haguéssim col·laborat entre nosaltres i amb la societat civil, hauria estat impossible tirar endavant. En els principis de la pandèmia, necessitaves que tothom t’ajudés amb recursos dels que no disposàvem. A l’hora de coordinar equips, s’han mogut rols: s’han vist persones que fins aquell moment eren més discrets, ara la pandèmia ha fet ressorgir diferents rols. Hem descobert rols que eren vacants on feia falta una figura determinant. La pandèmia ens ha servit molt per reorganitzar-nos i, sobretot, cooperar. Ara necessitàvem algú que ens donés suport per fer les tasques. En algun moment, ens va unir com a equips.

SP: És la part positiva d’haver viscut aquesta crisi. Aquesta cohesió d’equips, els potencials de la gent que ha tret forces d’allà on no n’hi havia. Potser sí que té un perfil més femení el fet de coordinar-se i tenir molt en compte de les persones, però no voldria tirar d’estereotip.

• Vivim amb una comarca envellida, amb moltes dones grans que viuen soles. Com incideix això en la vostra tasca sanitària?

NG: És cert que som de les comarques més envellides de Catalunya. Hi ha dones més soles, però estem treballant en un model en que l’atenció sigui integral, contemplant la part social i la sanitària. És a dir, que la gent que està a casa tingui totes les necessitats cobertes a nivell social i de salut. El que es pretén és que la gent que estigui a casa tingui totes les necessitats cobertes i aquí és on s’està fent un esforç des de les institucions. Curar és tenir curar de les persones, no només curar. Tenir cura vol dir estar-hi quan estan sans i quan no. Que sàpiguen que quan ens necessitin poden comptar amb nosaltres.

SP: I amb les dones soles el que ens passa és que són les encarregades de tenir cura, de fer la tasca principal de cuidadora de la família. No en tots els casos, però sí que hem d’intentar acompanyar-les en aquests moments. Trobes persones que a sobre seu porten una sobrecàrrega important perquè fa molt temps que treballen exercint com a responsables de cures dels seus familiars més propers i això s’ha de visibilitzar. Jo penso que aquí el Consorci de Benestar Social del Ripollès està fent una gran feina intentant ser molt pròxim durant la pandèmia. Tot el que han fet ha estat imprescindible. Nosaltres des de Salut tenim el deure de seguir-nos coordinant per arribar a donar aquesta atenció holística que volem donar. Que realment el camp social i de salut han d’anar donats de la mà i hem de treballar conjunts per no els podem entendre d’una altra manera per cobrir necessitats.

• Parleu molt del tema de l’atenció holística, de posar el pacient al centre. Enteneu que aquest és el futur més immediat de la medicina?
NG: És del tot indispensable. Sobretot tenint en compte que la majoria de pacients té molta informació al seu abast. Per tant, igual que tenen molta informació han de poder decidir sobre les seves coses. Ell ha d’estar al mig i els altres l’acompanyarem, informarem i assessorem i ha de ser un mateix el que prengui aquestes decisions. Hem passat d’un model de patriarcat on es deia que la Sanitat et fa fer això perquè toca a un on tu decideixes el que vols fer. Si no el situes al mig, seria difícil poder-ho fer.
SP: És l’únic model possible que ens podem imaginar. Les taxes d’envelliment ens mostren que s’ha d’abordar la prevenció de la dependència. La dependència ses pot entendre com la propera pandèmia perquè realment hem de mirar com enfortir i empoderar el model de salut que acompanya la persona cap a un punt de vista més actiu. Nosaltres sempre diem que hem tingut un paper més reactiu, hem anat a treballar la malaltia i el problema. Hauríem de fer un canvi de model que vagi a buscar salut, un model salutogènic que diuen els experts. HAuríem de poder ajudar i acompanyar a la persona a anar a buscar punts de salut en la seva comunitat per tal d’enfortit capacitats. Al Ripollès estem en un programa que ens està nodrint d’informació sobre tot això que és el programa Aptitude, fruit d’un project transfronterer. Ens ajuda a dibuixar estratègies per tal de prevenir la dependència. Realment és un món molt interessant que tant des de la Fundació Hospital de Campdevànol com les Àrees d’Atenció Primària estem intentant veure com podem traslladar aquesta formació que ens dona el participant al territor i aviat veurem resultats i propostes.