Fa més de cinc anys que viu a la comarca. Un cop va començar el conflicte, es va desplaçar fins a la frontera per posar fora de perill la seva germana i nebots, ara ja a Ripoll i oferir-los una nova oportunitat

• Abans que esclatés el conflicte, hi havia la sensació que això no passaria. Et va agafar per sorpresa?
Per mi va ser una sorpresa gran. Podíem pensar que hi hagués algun tipus d’actuació com un atac rus a Ucraïna. S’havia fet tant de màrqueting del tema, que fins i tot quan ho deia el president americà ens semblava impossible. Tot indicava que alguna cosa passaria, però no pensàvem que agafés aquesta dimensió. Potser alguna actuació al Donbass,  on ja el 2014 va començar un conflicte amb repúbliques prorusses.

• El dia que comença la invasió, quan t’assabentes que ha començat?
La nit del 23 al 24 ells van dormir tranquils. El dia 23 era festiu a Rússia i res semblava indicar que hi hauria una guerra pel que fa a la consciència d’un ciutadà normal.

• Què et diu la teva família quan hi ha la invasió?
És un moment d’incredulitat. Jo no em creia que el que estava escoltant. Tot va començar a les cinc del matí per com es veu en unes càmeres web. La meva germana viu a Kíiv, però la meva mare és de Txernihiv i jo també soc d’allà. Jo me’n recordo que, a 50 quilòmetres, hi ha un punt geogràfic on hi ha tres fronteres: les de Rússia, Bielorússia i Ucraïna. Quan érem joves, amb deu o dotze anys, hi anàvem per diferents festivals culturals que s’hi feien, ja que era un punt internacional. En aquest punt és on va començar la invasió amb l’entrada d’un batalló i això es veia per les càmeres web. Allà vam veure que anava de veritat, i jo no m’ho podia creure.

• Com va ser la comunicació amb la teva família aleshores?
Vaig parlar amb la meva mare i la meva germana perquè els telèfons funcionaven. Semblava que no estaven preparats, no s’ho acabaven de creure com em passa a mi.

No pensava que veuria una cosa així i no m’ho creia, o no m’ho volia creure. En el fons m’haurà anat bé veure aquest moment perquè se’m gravarà per tota la vida

• Quan decideixes anar a la frontera?
La cosa va ser força espontània. Al principi no es plantejava res, perquè semblava que seria ràpid: amb dos dies entraria l’exèrcit rus, anirien a la capital, canviaven el Govern i ja estava. Els ucraïnesos, però, s’ho han pres com que cal defensar la terra i per això hi ha molts homes que s’han mobilitzat.

• I decideixes sortir cap a la frontera, sense gaire temps per preparar res?
No sabíem gaire per on arribaria, ja que la meva germana ens va dir que agafava un tren cap a la frontera. Quan vam agafar el cotxe no sabíem si havíem d’anar cap a Polònia o Romania. Quan van començar les maniobres ja era impossible moure’s. El mateix exèrcit ucraïnès va volar ponts per aturar la invasió dels russos. Al tren la meva germana es va trobar que anava molt més ple que de costum i van tardar 14 o 15 hores i anaven com sardines. Nosaltres quan la vam veure sortint del tren, es veien els nens sortint amb pijames i quan la vaig veure jo em vaig desfer allà. No pensava que veuria una cosa així i no m’ho creia, o no m’ho volia creure. En el fons m’haurà anat bé veure aquest moment perquè se’m gravarà per tota la vida.

• Com va ser la tornada fins a Ripoll?
La veritat és que va ser llargueta. A l’anada vam fer els 2.000 quilòmetres sense parar, ja que amb l’adrenalina que et surt en aquest moment no penses. Un cop els hem vist, ja sabem que no estan amb perill.

• I aquí a Ripoll com és l’estada?
La meva germana ja hi va ser fa tres o quatre anys per fer turisme i li va encantar Ripoll perquè és tot verd i hi ha muntanyes. Segur que estarà molt a gust aquí.

• I la teva mare?
Va intentar sortir, però no va poder. Llavors no li va quedar altre que buscar un refugi antiaeri, la casa on era es va ensorrar. L’últim que en sabia és que era un passadís de casa seva amb tots estirats lluny de finestres perquè cada dia estan bombardejant.

• I tu com portes aquesta situació?
Amb força ansietat i molt nerviosa per temes pràctics, com que no esperava afrontar. Com per exemple una guerra amb els meus familiars acollits per força major a casa. Al mateix temps estic contenta perquè ells ja estan fora de perill. A més, ens hem sentit estimats per la gent. Quan tornàvem, el meu equip de futbol tothom demanava per WhatsApp i tothom ens vol ajudar. Vam anar a l’Ajuntament, a parlar amb la regidora Manoli Vega perquè ens donés un suport sobre temes pràctics, amb una guia bàsica sobre escolarització, com demanar ajuda, els tràmits a fer... ens hem sentit molt acompanyats pel poble.