• Amb la lluita contra la violència de gènere anem endavant o enrere?
Elisabeth Ortega (EO): És difícil de dir. Cada any es va visibilitzant aquesta xacra, però també és cert que tenim dades preocupants que ens fan pensar que anem enrere com són les dades d’incidència entre els joves. Ens fa pensar que moltes vegades en l’àmbit de l’educació que s’està rebent alguna cosa està fallant.
Alicia Mestres (AM): El nostre termòmetre és la gent jove on no hi hauria d’haver discursos com els que ens trobem. Trobem discursos molt masclistes en una societat molt jove. Discursos que de generacions dels 40 o 50 anys no havíem tingut. Hi ha una validació del control que les xarxes han promogut i fins i tot determinat un tipus de violència ambiental o sexual.

• I com poden lluitar els serveis socials contra els discursos del reggaeton?
EO: La idea és que puguem fer xarxa amb tanta gent i serveis com sigui possible per treballar en la sensibilització i contrarestar això i no és fàcil. És un estil musical que està calant molt amb els joves. Però sí que intentem visibilitzar realitats invisibilitzades. Aquest any la campanya de sensibilització és col·locar a instituts i diferents municipis unes urnes on la gent pugui explicar experiències de violència que ha vist o patit. Amb tot el que surti, de manera anònima, mirarem de contrarestar-ho.
AM: Nosaltres sempre expliquem que la violència és la visibilització, un extrem de la desigualtat. Per això la volem visibilitzar, perquè pensem que és la base del problema que tenim i aprofitem les campanyes per trencar aquesta situació.

• Abans es deia que amb violència de gènere érem a la punta de l’iceberg. On som ara, ja veiem la realitat?
EO: Jo crec que encara estem a la punta de l’iceberg i la prova està en el fet que cada any tenim més persones que acudeixen al SIAD explicant situacions que encara avui ens impacten moltíssim. Jo crec que falta moltíssim. Si no anem a buscar les arrels d’aquesta situació i no anem tots alineats, això continuarà existint. Si ens mirem en el que va sortint hi ha la sensació d’impunitat per als agressors.
AM: Una de cada tres dones ha patit violència masclista al llarg de la seva vida. No estem atenent a aquesta població. Quan arribem a atendre el 30% de la ciutadania haurem atès la totalitat. Mentrestant, estem atenent la punta de l’iceberg.

• Els casos que arriben són límits o també hi ha gent que no en deixa passar ni una?
AM: El més visible és el feminicidi de Campdevànol. El grau de violència que patia era molt greu i no havia passat pel servei. La violència sexual no arriba perquè a les dones els costa de denunciar i admetre. No és veritat que no en deixin passar ni una. No hi ha ningú que vingui que hagi aguantat només un episodi. Nosaltres parlem del cicle de la violència que es repeteix moltes vegades al llarg de l’any. El primer que passa és que un maltractador diu: perdona’m, he tingut un mal moment i jo canviaré. I es va repetint...

• Sentiu sempre la mateixa història?
AM: Pot canviar algun petit accent o manera de fer, però es repeteix molt de manual el cicle de violència. Hi ha la tensió en increment, l’explosió en forma de violència i després del perdó es passa a la lluna de mel. Una altra cosa que es repeteix molt és l’escalada de la violència. Cap maltractador agredeix la seva dona al principi. I no té a veure forçosament amb addiccions, que alguns fan servir per justificar algun tipus de violència, ja que la violència no es justifica mai. Tenim perfils de maltractador de tota mena de perfils i classes socials.

• El feminicidi de Campdevànol ha tingut alguna repercussió en el servei?
EO: Sí que va generar algun impacte en algunes persones i ens van arribar més situacions. Hi va haver persones que d’alguna forma o altra es van sentir identificades i va venir gent que va dir: jo tinc una amiga o una filla i això és un impacte que va causar de forma bastant immediata.
AM: Un dels primers símptomes típic i habitual és l’aïllament de les dones maltractades. Comença a haver-hi algun discurs on el maltractador fa veure a la dona que si s’aïlla hi haurà menys conflictes i els culpables són els altres. I arriba un moment on l’entorn més proper no saben què fer, ja que, diguin el que diguin, serà malinterpretat. I el feminicidi va visibilitzar i el que ha passat és que han vingut pares demanant què podem fer perquè la nostra filla està en la mateixa situació i no sabem com ajudar-la. També és veritat que en l’àmbit judicial no ens funciona d’ofici i es requereix que la dona denunciï, es ratifiqui en el jutjat.  

• Veient això, cap a on hem d’anar?
AM: Cal que la societat evolucioni i hi hagi un judici social. Hem de començar a poder dir que no és un problema de les dones i el feminisme. És una qüestió social on els homes i les dones tenim el mateix nivell de responsabilitat. On els mateixos homes són els que han de poder dir-li a l’altre home que això que està fent no és adequat.

•Tenim Conselleria i Ministeri d’Igualtat. En què incideix això en el vostre dia a dia?
EO: El SIAD del Consorci és finançat pel Departament d’Igualtat i Feminisme. La part important és que hem aconseguit disposar de serveis al territori i ja fa anys que treballem i això facilita demanar ajuda. Sí que els telèfons globals tenen la funcionalitat, però el que necessitem són serveis de proximitat. Les dones ateses tenen l’autoestima per terra i això vol dir que fem un treball amb elles, o la situació s’anirà repetint. El fet que comentàvem que la dona cada cop s’ha de ratificar en la denúncia. Per cada ordre d’allunyament, si hi ha un trencament, s’ha de ratificar en la denúncia. Són persones que estan en una situació molt fràgil i la societat les està col·locant com les responsables del comportament que estan vivint. Perquè el comentari més habitual és que com és que no s’havia separat abans.
AM: És important entendre com afecta una dona maltractada els mecanismes psicològics i neurològics. Hi ha el que anomenem el trastorn d’estrès posttraumàtic complex i que es produeix quan una persona pateix un trauma de manera reiterada. Cada cop que la dona rep una pallissa o té por que li passi alguna cosa a ella o els seus fills l’afecta en tenir distorsions cognitives, no saber veure el perill com ho fem nosaltres. Arriba un moment que no sap ni quin color li agrada perquè té por de decidir qualsevol cosa. Nosaltres diem que estan segrestades emocionalment i continuen pensant que el maltractador va tenir un mal moment Triguem anys de teràpia a recuperar una dona maltractada i això a vegades s’obvia.