• Per què volia que el seu bagatge es quedi a Ripoll?
Jo soc de naixement nòmada: vaig néixer i al cap de 40 dies ja voltava en un viatge llarg des d’Andalusia fins aquí. Des dels 10 anys que no he parat de viatjar per estudiar. I per política m’he mogut també per Barcelona i Girona. Això vol dir que m’identifico amb diferents llocs i has de triar i vaig triar Ripoll per ser l’arrel més primera, més profunda i més autèntica que és que a Ripoll hi tinc els pares enterrats, hi tinc una germana viva i també perquè hi ha viscut molts anys, menys dels que esperàvem, en Jesús, el meu germà. A banda hi tinc amics d’infantesa i d’altres que he anat fent amb el pas dels anys. Els punts de referència forts són ripollesos i per això vull que els meus papers, que són un rastre de la meva vida, estiguin associats al lloc on comença la meva vida i guanyo la meva primera formació.

• És una decisió fàcil?
És una decisió relativament senzilla perquè el bagatge té un pes autèntic  i ja t’ho facilita molt. No vaig haver de rumiar gaire, potser perquè el lloc on he viscut 30 anys és Girona. Però la vida m’ha portat a viure a Barcelona per la proximitat amb els nets.

• La jubilació és un moment cruïlla... hi ha la voluntat d’anar deixant pas i fer una altra vida, però també és el moment on hi ha aquest bagatge acumulat. Com es viu aquest moment vital de confluència?
Tenim la sort que els professors que quan ens jubilem, no ho notem tant, sobretot els de l’àmbit humanístic. Tenim l’ocasió de formar part a formar part d’iniciatives culturals molt vinculades al nostre camp acadèmic. La qüestió filosòfica continua interessant cada cop a més gent i jo puc continuar aportant. Ho notes en què la tasca burocràtica de la universitat es redueix. És una cosa que com a Síndic de la UdG he criticat durament. També deixes de corregir exàmens que és una part feixuga.

• Han canviat molt les generacions?
No tant com es diu. Jo parlo de l’àmbit de la filosofia on la gent que ve a la universitat ho vol per ella mateixa. La filosofia, com que fa una mica de por, la majoria hi van per una consciència de compromís. I, a més, som pocs el que facilita el tracte proper amb els estudiants. Quan tens 15 alumnes al voltant de la taula fent una lectura crítica d’Aristòtil, m’haurien de pagar perquè és una activitat neta i tranquil·la. La diferència dels estudiants de filosofia no és molt gran. La capacitat comunicativa, potser sí que no és la mateixa d’abans. Cosa difícil d’entendre perquè tenen més opcions que mai i parlem més idiomes que mai. En filosofia, potser hi ha una percepció del nivell d’exigència més baix.  

• I a la política? Hem passat del debat profund al parlament a anar buscant el tall per les notícies...
Em sap greu dir que jo veig ara una política de vol de gallina. No és que nosaltres féssim un vol d’àliga, però hem caigut en un nivell d’expressió fluix i, sobretot, l’actitud ètica i social amb relació a la política. Manca generositat amb el compromís i sobra interès sectorial i personal. Això fa que la política s’hagi polaritzat i empobrit. Jo ara no estic a cap partit, però els partits que són indispensables deixen de ser com són, brutalment aparatistes i controladors dels seus components. Que seleccionen per criteris de posar el que creu més abans que el que val més. I això em sap greu, perquè jo continuo amb el compromís polític viu. Hi destaquen la polarització, la simplificació, l’aparatisme i la selecció negativa.

• En l’àmbit també s’ha parlat que mai havíem tingut tantes llistes, però mai tan pocs projectes de pobles. Als plens també hi ha havia més debats de fons. Hem perdut substància grisa o els pobles ja estan fets?
La noció de bé comú, que hauria de ser la cúpula de l’interès polític, s’ha desdibuixat. Algun optimista podria dir, com apuntes tu, que els pobles ja estan dissenyats i el que queda per fer és rutina. Jo no penso que sigui tan així. Sí que els primers ajuntaments ho tenien tot per fer i després sembla que els debats siguin menors. Es difumina la idea de quin és l’interès general, en el cas nostre de Ripoll. Això queda desdibuixat perquè et retreuen que tu pertanys a aquells que van fer què o el que ha dit aquell per Twitter... Allò que s’ha valorat tant de la política local, que era la proximitat,  el compromís amb la gent i l’atenció als problemes diaris, ha quedat desdibuixat perquè ja hi ha força feina feta i també perquè aquesta política ha quedat contaminada per la política global.

• I potser també perquè les ments més brillants fugen ara de la política?  
Això també està passant. Tal com estan les coses i el que t’has de sentir a dir a política... com convences a algú que entri en aquest entorn on, encara que no facis res, t’enfanguen. La nostra societat ha de fer-se conscient d’aquest problema i de mica en mica se’n va fent, perquè hi ha fatiga i això és símptoma de què les coses es veu que no van bé. Ara, hi ha una altra part, que crec que no tenim assumida, que és que això no ens ho arreglarà ningú si no som nosaltres mateixos. La democràcia només se l’arregla el mateix poble.

• A Ripoll s’apunta a un ascens de l’extrema dreta el 28 de maig. És resultat d’aquesta fatiga i de les ferides dels atemptats?
No tinc l’orella fina per saber com estan les coses a Ripoll. La desgràcia que va passar, que tenia un vincle amb Ripoll, té un pes emocional i aquí és on pot jugar un paper l’explotació injusta de legítimes emocions. Una cosa és que hi hagi gent tocada pel que va passar, i no és que nosaltres en fóssim responsables, però els coneixíem i això genera un vincle natural amb el problema. Això crea emocions de tristesa, incomprensió, disgust, però que aquesta emoció pugui ser explotada políticament per intentar arrabassar vots per dir que ‘nosaltres farem Ripoll més bé perquè estem dient que hi ha unes persones que no havien de ser aquí perquè no acabessin fer el que van acabar fent’... és estirar l’argument d’una manera no lògica i en contra dels drets humans. Seria bo que les forces polítiques ripolleses es comprometessin mútuament a un debat racional no explotador d’emocions. L’emoció s’ha de respectar i compartir, però no es pot posar al servei d’un argument polític.

• Hi ha un punt, potser contradictori, però la democràcia ha de combatir discursos perillosos, però ha de tractar com un actor més algú que no voldria que els altres ho fessin. Com és defensa la democràcia?
Hi ha una frase feta que ve a dir que la grandesa de la democràcia és que permet el joc dels menys demòcrates mentre no trespassin línies vermelles generals. La democràcia és tan gran que permet el joc d’aquells que juguin brut sense arribar a la targeta. És una paradoxa, però que va a favor de la democràcia. Si la democràcia produeix problemes, la solució no és menys democràcia, sinó més democràcia.

• Com a nòmada, com veu Ripoll? Des de fora es vincula tot a la convivència...
Com a Ripollès intermitent, per dir-ho d’una manera, no noto res morbós en l’ambient. També penso que no és bo encallar-se en una desgràcia. La desgràcia hi ha sigut, s’ha tractat, s’ha fet el que s’ha pogut, però calen plantejaments positius. La convivència de persones vingudes de fora és una qüestió d’interès general per a ells i per a nosaltres i hi ha un dia que deixarem de parlar d’ells i nosaltres. El millor que li pot passar a una societat és estar cohesionada internament. Tot el que es pugui fer per superar la temptació segregacionista és gairebé una necessitat sanitària.

• Ripoll té un passat que s’ha acabat i un futur que no acabava d’arribar i sembla que hi ha un pessimisme a l’ambient que mai se’n va...
Hem de ser menys pessimistes. Precisament, perquè soc nòmada i veig altres llocs, ens passa com allò del banc de ‘si no fos’. Que tothom està bé ‘si no fos’ per alguna cosa concreta. Cadascú se sent del seu mal i defectes, imperfeccions, situacions desagradables o limitacions, n’hi ha de tot arreu. Tu sentiràs a Ripoll el problema amb la cèl·lula gihadista, o la pèrdua del pes històric de la indústria, però als altres llocs tenen també els seus problemes. Per tant, diria que s’ha d’aplicar el que deia Gramsci: «contra el pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat». Jo puc analitzar les dificultats i veure que n’hi ha moltes i només tinc dues opcions: o em sotmeto al pessimisme i entro en una progressiva degradació o dir que, sigui quin sigui el problema, l’afrontem. Aleshores la voluntat es torna optimista i proposem, cooperem i tenim iniciativa. No ens hem de deixar aclaparar pels problemes.